Mitjans locals, ben a prop per anar molt lluny

Vivim dies difícils. Res sembla estable, tot trontolla. Els mitjans de comunicació no en són una excepció i la crisi(s) que pateix la premsa els darrers temps és de les més severes viscudes en dècades. Malgrat tot, els que som optimistes per convicció, creiem que res està perdut. És més, si hi ha un àmbit on els mitjans de comunicació poden anar encara molt lluny són els que informen de més a prop, és a dir, els mitjans de comunicació locals. Avala aquesta afirmació un estudi del prestigiós Pew Resarch Center del mes d’abril de 2012. Aquest treball conclou que el 72% dels ciutadans d’Estats Units s’informen, majoritàriament, a través dels mitjans de comunicació local. El 25% restant assegura l’estudi que només els segueixen quan passa quelcom important, i un 3% no contestava. Són dades reveladores de la salut que té la premsa local als Estats Units, sobretot pel que fa a la feina que tenen els mitjans de comunicació: fer de prescriptors dels ciutadans que escullen escoltar-los, llegir-los o veure’ls. L’informe també dóna una dada important: Un terç dels enquestats prefereix els mitjans locals per informar-se de les hard news, és a dir, de notícies importants, com ara política o economia. Ara bé, no tot són flors i violes, s’han tancat mitjans de comunicació, acomiadat periodistes i prescindit, en bona mesura, de continguts que anys enrere es consideraven cabdals. Per tant, en el sector dels mitjans de comunicació quan parlem de crisi cal que en parlem en plural. Creiem que hi ha dues crisis que se suplanten: l’econòmica, que és temporal, i la tecnològica o sectorial, que és estructural. La crisi temporal de l’economia arrossega els mitjans de comunicació cap a prendre decisions complicades: acomiadaments, reducció de pàgines o minuts d’emissió, que moltes vegades es converteixen en una reducció de qualitat. Però, finalment, és, com ja hem dit, temporal. En canvi, la crisi que debò afecta als mèdia és la crisi estructural, fruit dels canvis tecnològics i dels nous hàbits en el consum informatiu que ha generat, sobretot Internet.

ARXIU_4ea130cbe7623

La irrupció amb força durant la primera dècada d’aquest segle de la premsa gratuïta i d’Internet ha generat un important replantejament del paper dels mitjans de comunicació a les societats més avançades del món. La informació val diners i s’ha cregut que era gratuïta. M’explicaré. Avui podem consultar la majoria de grans mitjans de comunicació a la Xarxa sense pagar un sol euro. Hom pot pensar que no passa res si es té en compte que ja es compensa amb l’edició en paper, però, igualment,  la premsa impresa cada vegada té menys vendes i menys publicitat. En resum, tenim uns mitjans que són gratuïts a la Xarxa, però que no tenen model de negoci per compensar els diners que han perdut en l’edició impresa. I, a més, tampoc no saben com fer diners per a l’edició Internet. Els entesos expliquen que l’impacte de la publicitat a la Xarxa és baix. El vicepresident de la Federació Europea d’Editors de Publicacions Periòdiques (FAEP), Joâo Palmeiro, augurava la necessitat de canviar de model sinó volem acabar amb els mitjans de comunicació convencionals. I el president de News Corporation, propietari de mitjans de comunicació com els diaris The Times o  The Sun, Rupert Murdoch, ja ha deixat clar que l’època de la gratuïtat en els diaris de la seva propietat a Internet s’ha d’anar acabant.

Seria pretensiós voler fer futurisme, d’entrada perquè ningú no sap exactament què passarà, però es comença a dibuixar un escenari en el qual s’haurà de continuar pagant per la informació de qualitat –que podrà ser de paper o per Internet- i hi haurà màniga ampla per la informació gratuïta. La diferència és que la primera, de qualitat, haurà de ser feta amb el model ortodox del periodisme. És a dir, anant a la font d’informació i reforçant el compromís social i ètic dels professionals. I la segona, el periodisme gratuït, que es podrà fer, com ja es fa en gran part ara, mitjançant informacions “refregides” d’agències de notícies, de canals 24 hores d’informació o extretes directament d’un gabinet de premsa d’un govern, un ajuntament o un partit polític. Per tant, amb menys valor afegit. Els mitjans de comunicació de pagament hauran de continuar apostant per la qualitat, i el bon reporterisme s’haurà de continuar pagant. Per altra part, els mèdia locals, pel fet de ser-ho, no s’han d’acomplexar i han de fugir de l’amateurisme i apostar, en la mesura de les seves possibilitats, per professionals formats i motivats. Només així hi ha possibilitats de sortir-se’n.

Anuncis