La història en directe, l’ètica en diferit

La irrupció d’Internet a mitjans dels anys noranta i la proliferació del que s’ha denominat la web 2.0 sembla que ens ha privat de veure que la instantaneïtat dels mitjans de comunicació ve d’abans. Diem això perquè és convenient trencar una llança a favor dels periodistes que s’han jugat la vida des dels anys seixanta cobrint les guerres d’arreu del món. De fet, cal entendre que la immediatesa, que amb les noves tecnologies i les xarxes socials s’ha accelerat encara més, ens permet viure la història en directe. La retranmissió dels fets és gairebé segon a segon. Tanmateix, ens preocupa que aquesta immediatesa no vagi en perjudici de l’ètica, que talment sembla que avui la vivim en diferit.

No en fem res de la tècnica si realment el periodisme no és deontològicament responsable. El periodista Gervasió Sánchez denunciava ahir que el diari El País sabia que Flayeh Al Mayali, el ciutadà iraquià que havia fet de traductor per als periodistes d’aquest rotatiu durant la Guerra de l’Iraq havia estat torturat per part de l’Exèrcit espanyol a Diwaniya el 2004. Si això fos cert, no en faríem res d’haver pogut retransmetre la guerra de l’Iraq minut a minut. Seríem davant d’un cas de vulneració d’un dels principis més bàsics, no ja de la deontologia periodística, sinó de l’ètica universal.

Fent un xic d’història, recordarem que l’any 1989 es produeixen diferents fets arreu que marcaran el futur de la televisió, del periodisme i de la humanitat. Són la retransmissió en directe de tres grans crisis: la matança de la plaça de Tiananmen, a la Xina; la caiguda del Mur de Berlín, a Alemanya; i la revolta contra el règim de Ceaucescu, a Romania.

Per no allargar-nos, només explicarem un detall de la repressió d’estudiants a la plaça de Tiananmen, que va acabar amb la vida de prop de 2.500 persones. Els fets no es van produir fins que el líder rus Mikhaïl Gorbatxov no va marxar de Xina, on era de visita oficial per millorar les relacions bilaterals entre ambdós executius comunistes. Les autoritats xineses, un cop fora del país Gorbatxov, van reprimir les manifestacions sense escrúpols, però abans van decidir expulsar els nombrosos periodistes estrangers que hi havia a la Xina per cobrir la trobada. Com que eren molts i no els podien fer fora tots de cop del país van decidir confinar-los en hotels i “confiaven en què encara que veiessin coses, des de l’hotel no obtindrien més que un testimoni oral, perquè si filmen o fan fotos se’ls confiscarien les cintes o els rodets de les màquines”, explica Ramonet en el seu llibre Geopolítica i comunicació de final de mil·lenni. Edutat per la Fundació de Caixa de Sabadell, l’any 1999.

El que no van preveure les autoritats xineses va ser que els progressos tecnològics havien avançat prou com perquè a través del sistema d’un satèl·lit un equip de televisió enviés en directe les imatges gravades pràcticament a l’instant –si recuperem les imatges veurem que es tracta de picats gravats des d’habitacions i terrasses de cèntrics hotels de Pequín, on eren els periodistes que no havien pogut agafar l’avió.

El futur del periodisme a anat, va i anirà de bracet de les innovacions tecnològiques, però, per descomptat, no complirà amb la seva funció social sinó és capaç de ser escrupolós amb els fets, respectuós amb els més febles, i sever i crític amb els poderosos.

Anuncis