Informar amb responsabilitat d’una crisi

La setmana que estem acabant, malauradament, hem vist com les desgràcies es multiplicaven als Estats Units. A l’atemptat de Boston s’hi ha sumat l’explosió d’un complex químic a Texas. La gestió de la informació en aquest tipus d’episodis genera un fort conflicte entre actors: mitjans de comunicació i responsables informatius de les administracions. Aquí plantegem alguns dels aspectes més espinosos que ja vam plantejar a la tesi doctoral com a aportacions de millora en la una cobertura informativa de crisis.

1) Requeriment d’informació

2) Llenguatge

3) Imatges

4) Dades sobre víctimes

Imatge

En el requeriment de la informació (1), les autoritats han d’assumir l’assistència als mitjans amb un tracte d’igualtat, però també un tracte diligent per evitar els conflictes d’interessos entre mitjans. En l’ús del llenguatge (2), les autoritats han de defugir de l’ambigüitat. Els equips de socors han de facilitar la interpretació de les dades, els indrets i els temes tècnics de la desgràcia i han de permetre que el periodista tingui informació detallada sobre el nom i l’indret exacte d’un succés o el nom i composició del líquid en un vessament químic, per posar un exemple.

Els professionals de la informació han d’evitar el sensacionalisme i l’espectacularització i la conjectura sobre el succés. Cal vigilar el lèxic i refusar les frases fetes i els adjectius que dramatitzin. Evitar l’excés i l’espectacularització de la informació, sobretot els periodistes gràfics, en les imatges (3) que es difonen. Els professionals han de vigilar en la utilització del zoom. Han d’evitar efectes i recursos que facin espectacular un succés i defugir de plans curts de persones ferides o moribunds. 

Un dels altres temes especialment importants en la cobertura de catàstrofes són les dades sobre víctimes (4). Les autoritats han de facilitar als periodistes les dades tan bon punt les tenen i han de difondre el nombre de víctimes amb la màxima celeritat possible, d’acord amb les circumstàncies. L’ús de testimonis, fonts i entrevistes sovint genera tibantors. Es proposa que les autoritats, sobretot els polítics, evitin la sobreactuació i la temptació de ser els protagonistes públics del succés.

Massa sovint, la teoria va per un cantó i la pràctica per un altre. Pot semblar, fins i tot, d’una certa ingenuïtat plantejar-los, però si tenim en compte algunes d’aquestes recomanacions la informació sobre tragèdies serà més responsable, més ètica i més eficient per als ciutadans.

Anuncis