Periodistes tangibles

Comunicació i Política, Periodisme i Comunicació

Els hotels on segurament hom s’hi troba més bé són aquells en què el propietari surt del despatx i te’l trobes a la recepció o fent un cafè al bar. Són establiments on el pots interpel·lar per demanar-li solució a un problema o felicitar-lo per la bona acollida. A la política els ciutadans també demanen gent que surti del despatx. Els polítics es fan mediàticament molt visibles, però no es fan tangibles. Els ciutadans els albiren cada vegada de més lluny; són inaccessibles. Aquesta percepció és provocada per l’alta mediatització i l’escenificació exagerada gràcies a les arts del màrqueting polític. Tanmateix, aquest no és un mal exclusiu de la política. Si ens hi fixem bé en el periodisme passa quelcom similar. De fet, sembla que el periodisme ha emulat la política i darrerament està en el mateix cercle pervers: és visible, però inaccessible

120205475

Els periodistes viuen enclaustrats entre les parets de les redaccions i de les sales on es fan les rodes de premsa dels governs. No és per voluntat dels periodistes, sinó dels empresaris de la comunicació que pensen que s’estalviaran uns calerons si tenen els seus redactors pendents d’una pantalla on arriben les informacions de les agències de notícies, dels gabinets de comunicació o de Twitter i altres xarxes socials. Sortir de la redacció val diners i, probablement, és aquesta la causa de molts dels desperfectes soferts per la professió els darrers anys. És un moment difícil per al periodisme, però estic convençut que retornant al carrer i donant menys dades i més testimonis reals recuperarem part de la legitimitat perduda.