El periodisme a la Universitat

Som en temps en què l’excés d’opinió ha bandejat el coneixement. No hi ha àmbit millor per afirmar-ho que en el del periodisme. Ho diem perquè ens hem fixat en com s’ha opinat a tomb de si cal o no anar a la Universitat per estudiar periodisme. Uns diuen que no cal, altres, més conciliadors però igualment crítics, apunten que a les facultats no s’ensenya el que necessiten les redaccions. I uns tercers, s’atreveixen dient que és inadmissible que no hi hagi, per exemple, una assignatura d’autoocupació per a futurs periodistes. El que ens deixa més perplexos, tanmateix, és que aquestes crítiques arriben de la pròpia professió. Totes són legítimes, però potser cal matisar alguns apriorismes.

La necessitat de passar per la Universitat per ser periodista ens portaria a un ampli debat que va més enllà de la professió i de les universitats. Per exemple, caldria, o no, la col·legiació obligatòria? Moltes professions que emanen també de les Ciències Socials tenen la col·legiació per llei i en el cas dels informadors és optatiu.

SITIO-PERIODISMO

L’altre argument en contra dels que deslegitimen els estudis és que no s’ensenya el què cal. Des dels anys 70 i 80 del segle passat les universitats no han parat d’adaptar-se a nous perfils professionals. Han millorat en recerca, han implementat els sistemes pedagògics més avançats i s’han internacionalitzat.  Aquests canvis significatius ja  desitjaríem que s’haguessin produït en molts altres àmbits. Encara més, no devem estar tan equivocats si aquells estats en els que ens emmirallem tant: països anglosaxons i nord d’Europa, compten amb estudis de periodisme de primer nivell. Per cert, també els consideren ensenyament superior imprescindible.

La segona crítica diu que no s’ensenya el que es precisa a les redaccions dels mitjans de comunicació. Només cal mirar els plans d’estudis de les universitats i veure com han adaptat els currículums acadèmics a la professió, amb assignatures d’autocupació incloses (ara sembla que emprendre és la solució a tots els mals). Igualment, cal dir que molts dels plans docents han estat elaborats conjuntament amb professors que són alhora professionals del periodisme en els mitjans més seguits i legitimats del país. Tanmateix, quan es demana més celeritat en els canvi dels plans d’estudi, seria bo que es conegui que les pròpies universitats voldrien adaptar-los amb diligència i rigor a les noves realitats, sobretot del mercat laboral, però resulta que avui per validar o aprovar nous plans docents les facultats estan enfaixades per un marc normatiu que dificulta i frena els canvis en les titulacions oficials. Aquestes traves es donen particularment en relació als continguts considerats com a formació bàsica per part de les agències encarregades de supervisar els plans docents, com ja s’apunta a l’informe de la Mesa Sectorial de la Comunicació fet públic aquest mes de maig.

Finalment, no ens podem d’estar de dir que massa sovint s’esgrimeix l’apriorisme del nombre de titulats en periodisme que surten cada any de les facultats. Compte! El curs 2012-13 tota l’oferta formativa exclusivament en Periodisme de les Universitats Públiques catalanes i la Uvic va ser de 525 places ofertades. Aquestes dades són de les persones que van poder entrar a estudiar la carrera, no de les persones que finalment obtindran el títol. Les notes de tall eren molt elevades, això vol dir que hi havia molts joves disposats a fer periodisme, gairebé un miler, i una mica més de la meitat de places per cursar els estudis. És a dir, que per cada plaça pública ofertada hi havia gairebé dues persones que la demanaven. És cert que l’oferta de places ha de tenir certa coherència amb la demanda professional, però no és menys veritat que tampoc podem trencar les expectatives i voluntats dels nostres joves mentre la demanda sigui molt superior a l’oferta de places públiques.

Com que el nombre de 525 places públiques pot semblar poc a unes persones i molt a unes altres, a tall comparatiu, direm que l’any passat es van oferir 1660 places d’estudis de Dret; 1080 places d’Història i d’Història de l’Art; 950 de Filologies i Estudis literaris; o més de 800 d’Arquitectura Tècnica i Superior i Ciències de l’Edificació. La crisi ens obliga a repensar molts àmbits professionals. Fem-ho! Ara bé, deixem els apriorismes al calaix.

Anuncis