Barcelunya

La setmana passada el recomanable bloc Media.cat alertava de l’excés de centralisme als mitjans de comunicació barcelonins. L’exemple que posaven era d’un centenar d’alcaldes i representants del municipalisme que es van reunir a Sant Cugat per fer front comú en defensa de l’autonomia local davant la Llei de reforma de l’administració local. La notícia la destacaven mínimament els grans diaris barcelonins, llevat de El Punt-Avui que li donava més tractament. Per descomptat, els mitjans que més cobertura hi dedicaven eren els més locals com el Cugat.cat.

La informació de Media.cat ens ha recordat que ara farà un any de l’amputació territorial a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En aquest mateix bloc en vam parlar per denunciar que es tancaven les delegacions de les Terres de l’Ebre, la Catalunya del Nord, el Pallars i els Pirineus (l’Alt Urgell, Andorra i la Cerdanya). Es va fer fora a periodistes autònoms que treballaven per la CCMA. El resultat, ben palpable, és que hi ha territoris dels quals se’n parla menys. Altres, en canvi, hi han enviat professionals de la plantilla de la CCMA i la cobertura és similar, malgrat que aquesta afirmació és perceptiva i, evidentment, no surt de cap estudi empíric. Tanmateix, comptat i debatut, m’agradaria conèixer el suposat estalvi de diners, però bé, aquest és un altre debat.

Imatge

En el post d’ara fa un any explicàvem l’estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), elaborat l’any 2008, sobre el pluralisme territorial de les televisions catalanes. L’informe alertava d’una centralització excessiva de la capitalitat de Barcelona a TV3. Aquest efecte de “capitalitat” també es veia en els tres caps de demarcació provincial: Tarragona, Girona i Lleida.

Tenir una capital que és a la vegada una gran ciutat com Barcelona té avantatges i inconvenients per a un país relativament petit com Catalunya. Un dels grans destorbs mediàtics però, és que massa sovint els mitjans centralitzen en excés la informació i això fa que la resta del país conegui millor què passa al barri de Sant Martí de Barcelona que a la capital de comarca del costat. L’altra pega és que les aproximacions a les  comarques massa sovint es basen en tòpics que no representen del tot la idiosincràcia d’aquell territori.

Les solucions no són fàcils, però hi ha alguns elements que es poden tenir presents també des de les administracions que tenen seu a la capital: El primer és la necessitat de reforçar i encoratjar les iniciatives periodístiques locals que existeixen o que sorgiran; el segon, que els mitjans, sobretot els públics, siguin més rigorosos a l’hora de parlar de Collserola enllà. Per exemple, per què cal parlar sempre del Pirineu de Lleida i del de Girona com si fos un tot?  No és un oxímoron parlar de les muntanyes de Lleida, quan la capital de Ponent es troba enmig d’una de les planúries més grans del país? Els mitjans de comunicació madrilenys parlen de cadascuna de les províncies o de les comunitats autònomes. Doncs, si Catalunya té 41 comarques i Espanya 50 províncies per què no podem parlar de comarques i evitar generalitzacions que, sobretot en els espais meteorològics, confonen més al receptor de la informació que no aproven a la realitat d’aquests territoris? Quan s’afirma que cal proximitat als mitjans barcelonins no només cal fer èmfasi al què i a l’on, sinó sobretot al com es tracta.

Anuncis