A la televisió no es parla de polítiques, es veu politiqueria. Els programes de debat se centren en els actors, els pactes o la supervivència d’una o altra formació. Són tertúlies amb membres de partits polítics o bé amb tertulians que representen un partit polític o la seva ideologia. Es troba a faltar un espai, especialment a la televisió pública, on a banda de discussió política hi hagi debat sobre polítiques. Experts en l’àmbit de la sanitat, per exemple, de la cultura, de l’economia, que hi diguin la seva i argumentin, juntament amb els polítics, per furgar més enllà de la dialèctica acusadora entre dreta i esquerra.
Quan parlem de la desafecció de la política també passa per aquí, per no tenir prou present que la política no és només tenir quota de pantalla per omplir espai mediàtic. Cal que els partits concretin millor què faran o què fan per millorar la vida dels habitants d’un territori. Això, agradi o no, ho han fet totes les noves formacions polítiques els primers mesos de sortir a l’esfera pública. Després, un cop engolits per la dinàmica mediàtica i per les declaracions i contradeclaracions partidistes, entren en la roda del que ells anomenen “vella política”. Tot plegat es converteix en un circ mediàtic o, si voleu una paraula més “cool”, en Platocràcia.
Hi ha molts exemples arreu del món de programes sobre polítiques, però encara que sigui reiterat, tornarem a recomanar la BBC i els seus programes Daily Politics o The Politics Show. D’aquí podem aprendre que no guanya el que parla millor o la més guapa o el més atractiu, sinó aquell que argumenta millor. Probablement, també pels debats televisius, el Regne Unit, ens porten anys d’avantatge en qualitat democràtica.
Comunicació i Res-Pública 