La credibilitat que alguns mitjans de comunicació han donat a Fernando Drake Blanco, el pare de la Nadia Nerea, en creure que demanava ajuda per tal de recollir diners per finançar una operació a Houston que salvaria la vida a la petita ha de fer reflexionar a tot el món periodístic. Les televisions que van omplir hores amb aquesta mitja veritat o mitja mentida han demanat disculpes per no haver contrastat prou la informació i el diari El Mundo feia un editorial valent en la que demanava disculpes sense ambigüitats. Però em sembla que tot quedarà en un foc d’encenalls, ja sabem que quan faci uns dies es probable que tot s’oblidi i neixi un nou cas que potser serà o no veritat. I a cada bugada el periodisme perd un llençol, de credibilitat esclar.
El cas de la Nadia hauria de fer (re)pensar que tot i que els informadors potser no han fet prou bé la seva feina, hi ha elements d’aquest cas que tenen a veure més amb l’ètica i l’estètica que amb altres vel·leïtats. Aquesta vegada el periodisme no ha actuat del tot amb mala fe, però s’ha aprofitat un cop més de la informació per entretenir, és a dir per fer infotaiment. I què és això? Doncs un acrònim format pels conceptes informació i entreteniment en anglès. L’infotaiment és el contingut periodístic que barreja la informació i l’entreteniment per tal d’atraure més espectadors, lectors o oients cap a un mitjà de comunicació. Generalment és un concepte pejoratiu i s’usa molt per definir programes de televisió, encara que no únicament, ja que hi ha molts diaris que el practiquen cada vegada més, sobretot a les versions digitals.
Per cert, que la pitjor part, quedi clar, no se l’endu el periodisme, sinó la petita Nadia Nerea que ha entrat al món dels grans sense voler-ho.
Comunicació i Res-Pública 