Catalunya, en el punt de mira

Els mitjans internacionals tracten el procés català com qualsevol altre esdeveniment polític. Durant força temps la frase “el món ens mira” lligada al procés polític ha estat molt reiterativa per part de l’àmbit independentista. En canvi, els partits unionistes han considerat tot el contrari, que ningú tenia interès en què passava al Principat. Però realment els mitjans internacionals els interessa el què passa a Catalunya? La resposta és que, darrerament, molt. Però sempre ha estat així? No tant. Sentenciem amb contundència perquè les dades són fruit dels resultats d’un estudi realitzat per un grup d’investigadors del departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra basant-nos en el contingut de setze diaris d’arreu del món. El treball pren com a data d’inici la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya del 27 de juny de 2010 i finalitza cinc anys després amb les eleccions al Parlament de 27 de setembre de 2015. En noves recerques tindrem conclusions més recents dels anys 2016 i 2017. Tanmateix, els primers resultats d’aquests darrers anys ja revelen que el focus sobre Catalunya ha augmentat molt aquests dos anys, però el contingut de les cròniques no canvia massa. El podríem sintetitzar assegurant que els mitjans internacionals consideren que el procés només es resol amb diàleg entre governs i amb un referèndum acordat.

En els estudis esmentats s’investiga la premsa d’alguns dels països més industrialitzats del món, més Rússia i Brasil. De cada país s’han triat els dos diaris de major difusió que responen al perfil de premsa informativa i interpretativa, incloent totes les tendències ideològiques (conservadora, liberal i socialdemòcrata). La recerca ha analitzat més de 300 peces periodístiques de vuit països diferents: Estats Units: The Washington Post i The New York Times; Regne Unit: The Guardian i The Daily Telegraph; Alemanya: Frankfurter Allgemeine Zeitung i Süddeutsche Zeitung; Itàlia: Corriere della Sera i La Repubblica; França: Le Figaro i Le Monde; Rússia: Izvestia i Moskovsky Komsomolets; Canadà: The Globe and Mail i Toronto Star; Brasil: Folha de S. Paulo i O Globo.

La primera conclusió a què s’arriba és que Europa mira més el que passa a Catalunya que la resta del món. Els diaris europeus d’Itàlia, Regne Unit, Alemanya i França són els que més cobertura, intensitat i posicionament editorial dediquen al procés català. També es pot afirmar que l’atenció és un in crescendo que comença molt feble en les eleccions al Parlament del 2010 i que pren força l’any 2012, coincidint amb les manifestacions i les convocatòries institucionals en les que el sufragi universal és un element determinant (eleccions al Parlament de Catalunya 2012 i 2015, i la consulta del novembre de 2014). Per contra, les manifestacions i actes organitzats des de la societat civil reben un tracte important gràficament parlant en les edicions digitals, però poc rellevant en espai en les edicions impreses.

D’altra banda, els mitjans interpreten el contenciós Espanya-Catalunya com un conflicte mancat d’iniciativa de diàleg entre els governs, especialment de l’espanyol.  La majoria dels diaris coincideixen a remarcar la inadequada estratègia que segueix el govern del PP i Mariano Rajoy. D’altra banda, també remarquen el caràcter oportunista de l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, oscil·lant cap a l’independentisme i reclamant més diners en plena crisi econòmica.

L’estudi també recull entrevistes amb alguns corresponsals a Espanya dels setze diaris analitzats. Els periodistes confirmen que l’atenció dedicada al procés és més intensa si hi ha conflicte entre governs. La majoria coincideix a dir que el contenciós sí que té repercussions directes en l’entorn econòmic europeu i demanen la mediació de la Unió Europea. Finalment, els mitjans de comunicació internacionals avalen la voluntat de poder votar, malgrat que consideren que ha de ser un referèndum pactat entre les parts.

Ara que sembla que el conflicte torna a quedar enfangat per la negativa de permetre la investidura de Carles Puigdemont, és bo que tothom sàpiga que els periodistes d’arreu del món continuaran fent la seva feina. El Govern espanyol hauria de prendre nota que el relat internacional difícilment el podrà condicionar al seu favor. Però també aniria bé que l’independentisme deixi de confondre l’opinió publicada amb l’opinió política dels estats, especialment dels europeus. La confiança excessiva en les cancelleries europees després de l’1 d’octubre ja es va veure que era simplement una miratge, en part causat pel tractament moderadament favorable de la premsa internacional a la causa catalana.

 

Anuncis

Periodistes tangibles

Els hotels on segurament hom s’hi troba més bé són aquells en què el propietari surt del despatx i te’l trobes a la recepció o fent un cafè al bar. Són establiments on el pots interpel·lar per demanar-li solució a un problema o felicitar-lo per la bona acollida. A la política els ciutadans també demanen gent que surti del despatx. Els polítics es fan mediàticament molt visibles, però no es fan tangibles. Els ciutadans els albiren cada vegada de més lluny; són inaccessibles. Aquesta percepció és provocada per l’alta mediatització i l’escenificació exagerada gràcies a les arts del màrqueting polític. Tanmateix, aquest no és un mal exclusiu de la política. Si ens hi fixem bé en el periodisme passa quelcom similar. De fet, sembla que el periodisme ha emulat la política i darrerament està en el mateix cercle pervers: és visible, però inaccessible

120205475

Els periodistes viuen enclaustrats entre les parets de les redaccions i de les sales on es fan les rodes de premsa dels governs. No és per voluntat dels periodistes, sinó dels empresaris de la comunicació que pensen que s’estalviaran uns calerons si tenen els seus redactors pendents d’una pantalla on arriben les informacions de les agències de notícies, dels gabinets de comunicació o de Twitter i altres xarxes socials. Sortir de la redacció val diners i, probablement, és aquesta la causa de molts dels desperfectes soferts per la professió els darrers anys. És un moment difícil per al periodisme, però estic convençut que retornant al carrer i donant menys dades i més testimonis reals recuperarem part de la legitimitat perduda. 

L’opinió pública no pensa com Twitter

Els usuaris de Twitter no reaccionen als esdeveniments de la mateixa manera que el conjunt de ciutadans o, si voleu, que l’opinió pública mesurada en enquestes. Aíxí ho revela un estudi que publica el Pew Research Center  d’un any de durada i que, entre altres dades,  demostra que en el primer debat  presidencial entre Barack Obama i Mitt Romney els sondejos feien guanyador a Romney. Mentrestrant, la reacció a Twitter era molt més crítica amb la figura d’aquest candidat i més condescendent amb Obama. Per altra part,  quan Obama guanya les eleccions el 6 de novembre de 2012, Twitter va valorar molt positivament la victòria amb un 77% dels comentaris favorables. En canvi, les enquestes que es van fer aquells mateixos dies revelaven que només el 52% dels americans es mostraven contents amb la reelecció.

Font: Pew Research Center
Font: Pew Research Center

Comentem aquest estudi perquè sovint ens trobem amb la simplificació que l’opinió pública és  Twitter i evidentment això dista molt de ser la realitat. Aquesta xarxa social transmet bona part del clima d’opinió dominant, però no representa el conjunt de les opinions de la societat. Per exemple, a Twitter no hi trobem persones d’una determinada edat o d’un estrat social concret, que sí han tingut en compte els analistes de les empreses que fan sondejos d’opinió, tot i les remarcables mancances que a vegades ens trobem en aquests estudis.

Twitter, doncs, és una suma d’opinions que pot crear un determinat clima d’opinió, però com queda demostrat a l’estud del Pew Research Center, no podem afirmar que el sentir d’aquesta xarxa social representi el conjunt de l’opinió pública. Tanmateix, no us voldríem pas dissuadir de piular!

Hibridació lectora a la Casa Blanca

El president dels Estats Units, Barak Obama, explicava recentment en una entrevista a la remodelada revista The New Republic quina és la seva ‘dieta informativa’ i els suports que utilitza. És interessant la dualitat que fa servir Obama entre el paper i el seu Ipad. Per cert, que el mandatari es queixa que no pot accedir a tots els mitjans per la ultra seguretat del seu guiny electrònic.

En una altra entrevista al magazine Rolling Stone, el president revelava que sobretot li agradava llegir els columnistes The New York Times. I en conversa amb aquest mateix diari, mesos abans, reconeixia que li interessava començar el dia llegint rotatius en paper, inclosos els de la seva ciutat natal: Chicago Tribune i Chicago Sun-Times.Durant l’entrevista amb Franklin Foer i Chris Hughes a The New Republic, el president americà els havia demanat per la salut de la premsa. La resposta debia ser que no va bé. Tanmateix, Obama tenia la solució de la pregunta en els seus hàbits lectors. No valen els dogmatismes, som en època de transició, i no compta dir això sí i això no. La riquesa, de moment, la trobem en la suma de suports, en la hibridació lectora: digital i paper. I, sobretot, en la hibridació de models de negoci. L’exemple és presisament la revista The New Republic que s’ha repensat per ser més activa a la xarxa, però que no ha bandejat el paper. Mentre hi hagi lectors com el president americà els models hauran de (con)viure. Per cert, parlem del que passa avui. El futur? No està escrit!