Categories
Comunicació i Política Uncategorized

Televisió i ‘politiqueria’

A la televisió no es parla de polítiques, es veu politiqueria. Els programes de debat se centren en els actors, els pactes o la supervivència d’una o altra formació. Són tertúlies amb membres de partits polítics o bé amb tertulians que representen un partit polític o la seva ideologia. Es troba a faltar un espai, especialment a la televisió pública, on a banda de discussió política hi hagi debat sobre polítiques. Experts en l’àmbit de la sanitat, per exemple, de la cultura, de l’economia, que hi diguin la seva i argumentin, juntament amb els polítics, per furgar més enllà de la dialèctica acusadora entre dreta i esquerra.

Daily Politics

 

Quan parlem de la desafecció de la política també passa per aquí, per no tenir prou present que la política no és només tenir quota de pantalla per omplir espai mediàtic. Cal que els partits concretin millor què faran o què fan per millorar la vida dels habitants d’un territori. Això, agradi o no, ho han fet totes les noves formacions polítiques els primers mesos de sortir a l’esfera pública. Després, un cop engolits per la dinàmica mediàtica i per les declaracions i contradeclaracions partidistes, entren en la roda del que ells anomenen “vella política”. Tot plegat es converteix en un circ mediàtic o, si voleu una paraula més “cool”, en Platocràcia.

Hi ha molts exemples arreu del món de programes sobre polítiques, però encara que sigui reiterat, tornarem a recomanar la BBC i els seus programes Daily Politics o The Politics Show. D’aquí podem aprendre que no guanya el que parla millor o la més guapa o el més atractiu, sinó aquell que argumenta millor. Probablement, també pels debats televisius, el Regne Unit, ens porten anys d’avantatge en qualitat democràtica.

 

 

 

 

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

Comunicació coral o ‘cupaire’

Comunicar bé no és fàcil. Ho sembla, però no ho és. Fer política, tampoc. La roda de premsa del 3 de gener posterior a la reunió del Consell Polític i el Grup d’Acció Parlamentari de la CUP no va complir ni els mínims de la comunicació, per bé que políticament la decisió és molt respectable. La CUP té persones de molta vàlua per poder parlar davant d’un micròfon. Ahir, amb una bona posada en escena, una bona justificació i molta comunicació, la CUP ho hauria tingut igual de difícil, però no hauria perdut tanta credibilitat pel camí. Per exemple, que parlin quatre persones ja és un error. La comunicació no pot ser tan “coral”. Per què? Perquè han de ser gent que hagin fet un mínim curs d’oratòria, o bé que tinguin aquest do natural per poder plantar-se davant de desenes de periodistes i explicar-se sense llegir, sense entrebancar-se i sense quedar-se en blanc.

La CUP Sabadell espera que Artur Mas faci “un pas al costat” per evitar eleccions al març
Font: ACN

 A tots ens pot passar, no cal que repassem els exemples de ministres, presidents i altres mandataris que han fet de les compareixences públiques un exercici del millor humor anglès. Tanmateix, pensem que no pots convertir la ideologia política en l’excusa per fer una “olla barrejada” discursiva que l’únic que genera és desorientació en propis i estranys. Al segle XXI si es vol fer política s’ha de tenir molt present com es comunica, en cas contrari, els objectius, per més legítims que siguin, tenen un abast molt limitat.

La forta presència d’elements persuasius en la política s’ha produït per l’accelerat i sòlit procés d’ocupació de l’espai públic dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, però també la ràdio, la premsa i, darrerament, els nous mitjans de comunicació com la web participativa o Web 2.0. Aquest fet ha generat que les compareixences públiques siguin, principalment, un gran aparador per ‘vendre un producte que té el nom d’un candidat i d’un partit polític.

 

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

Pressing al periodista

L’assemblea de les CUP de diumenge a Manresa demostra que el pressing no l’aguanta ni el president Artur Mas, ni les CUP, ni cap de les formacions o els actors de la política. L’aguanten els periodistes i reporters de base. Crec que massa sovint el periodista és l’ase de tots els cops i els cupaires diumenge, igual que tots els altres partits de l’arc parlamentari en altres ocasions, van rebre amb una forta xiulada els soferts periodistes que havien aguantat fora del pavelló les deliberacions del partit. Per això els paguen, no? Sí, però com i quan els paguen. El partit que defensa les classes populars no ha de confondre els mitjans de comunicació amb el periodista que cobreix una informació que ha patit, pateix i patirà una crisi estructural que se suma a una altra crisi pitjor, la sectorial.

Els mitjans es troben en plena reestructuració i això afecta sempre al més feble de la cadena. Molts periodistes cobren entre 700 i 900 euros al mes i fan més hores que un rellotge. La xiulada i el menyspreu que molts partits fan als informadors és sabut que van dirigits contra els mitjans que representen, contra alguns propietaris i, sobretot, cap a alguns equips directius. Però els que els aguanten in situ són els informadors que es desplacen als indrets on hi ha la notícia. Pensem-hi!

Foto extreta de la web del diari Regió 7. Autor: Salvador Redó

Per altra part, el pressing també el tindrem durant la campanya de les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat del dia 20 de desembre. I és que novament tornarem a veure com es degrada l’ofici amb els maleïts Blocs Electorals. El periodista que treballa en mitjans públics haurà d’aparcar durant quinze dies la seva professió per convertir-se en una mena d’empaquetador d’informacions conforme a uns resultats de fa quatre anys que tothom sap que no es repetiran. Queda clar que el pressing pot ser a la política o al periodisme, però sempre s’aguanta millor si econòmica, social i professionament tens un coixí que t’aguanta.

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

La platocràcia i la política pop

El dia 20 de desembre hi ha eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. Els aparells dels partits polítics treballen sense treva i desenvolupen les tècniques informatives més inversemblants per arribar als votants, sobretot, pretenen que els missatges electorals semblin notícia. El seu objectiu màxim és l’ocupació de l’espai mediàtic, a qualsevol preu, és indiferent la temàtica del programa, la qüestió és tenir presència al plató. Participen en programes no informatius com ara talk-shows, espais d’humor, tertúlies, espais culturals, esportius… Tot per un vot. Es fan els desinhibits, es treuen la corbata, es posen texans i un somriure d’orella a orella. Les americanes, la rigidesa facial i els ajustos tornaran. Però ara deixi’m captar vots! Tot plegat és el que Giampietro Mazzoleni va batejar encertadament com la política pop en el seu llibre Politica pop. Da “Porta a Porta” a “L’isola dei famosi”.

EXEMPLES:

 Sánchez a la cuina del Bertín

Imagen1.png

Rajoy de comentarista esportiu a la COPE

 

Iglesias amb l’altre Pablo (Motos)

 

Rivera amb la Campos

albert-rivera-junto-a-maria-teresa-campos-en-que-tiempo-tan-feliz

 

 

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

La por és el missatge després de 14 anys

Els atemptats del 13 de novembre a París només demostren una cosa: en 14 anys no ha canviat res. El sociòleg Enrique Gil Calvo publicava un llibre l’any 2003 que titulava “El miedo es el mensaje”. Especialment feia referència a la deriva que havia pres el món després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units. Aquests dies observem portades de diaris i informatius de televisió i recordem novament el títol de Gil Calvo i, sobretot, algunes de les frases més punyets del també sociòleg Ulrick Beck i el seu paradigma que anomena la societat del risc. Segons aquest autor la globalització en el seu conjunt deteriora el poder de l’Estat, garant fins ara de la seguretat dels ciutadans residents en el seu territori. De fet, en algunes parts del planeta, l’Estat encara és garantia per a l’educació o la salut, però resulta incapaç de protegir-nos davant de grans desgracies transfrontereres com la SARS, Fukushima o el terrorisme global. La nova Societat del Risc transforma el paper dels militars i les defenses nacionals: “Si fins ara la mirada militar es dirigia als seus iguals, això és, a organitzacions militars d’altres estats i la seva defensa, ara són les amenaces transnacionals de criminals i xarxes subestatals les que desafien als estats del món sencer… “ (Beck, 2003: 28).

Les imatges de les portades que adjuntem a continuació reforcen les sentencies dels sociòlegs esmentats

.

Portada de The Herald (Reino Unido)Portada de La Dépêche du Midi (Francia)

Portada de El País (España)Portada de La Razón (España)

Portada de El Mundo (España)

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

Vídeos de campanya bons i (no tant) bons

La comunicació política pren tot el sentit els dies de la campanya electoral. Les campanyes són el gran aparador on els “productes”: candidat, partit i missatge, llueixen amb les seves millors gales. En període electoral entren en joc totes les estratègies possibles de persuasió, algunes amb molt d’encert i altres amb ganes de participar i poca cosa més.

Hem fet una tria d’exemples de vídeos difosos tant en mitjans tradicionals com a internet  per explicar algunes propostes de les Eleccions Municipals del 24 de maig. Per descomptat, podeu discrepar  dels adjectius que hem utilitzat.

Millorable

El vídeo del poble d’Oyón, a la Rioja, del PP és millorable en la seva realització, encara que té bones intencions. Segurament han faltat mitjans. Essent un poble de més de tres mil habitants el PP hi podia haver destinar un xic més de diners per ajudar el seu alcaldable.

Accelerat

El vídeo de Guanyem Badalona en Comú és molt correcte però s’hi vol dir tantes coses i han de sortir tantes persones que s’accelera en excés.

Clàssic

Un dels vídeos més clàssics de la campanya és el de C’S. Molt ben realitzat però sense res que sorprengui.

Metafòric

La idea que quan et trenques una cama o tens qualsevol imprevist és un moment difícil personal comparable als temps que estem vivint socialment o econòmicament, el vídeo dóna originalitat a l’aposta de Convergència a Barcelona. 

Documentat

Esquerra Republicana ha fet un exercici interessant amb el seu candidat en proposar unA bio-movieForça amè i ben realitzat. Tanmateix, es podien haver millorat els plans tan estàtics dels testimonis parlant a càmera.

Arriscat

El PSC ha apostat per presentar Jaume Collboni amb l’aigua el coll. Encara que és original, ens sembla una aposta arriscada presentar el candidat sota l’aigua, oi més quan el paral·lelisme amb el seu partit és inevitable.

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

El dret a decidir en campanya

Aquests dies s’ha editat novament l’estudi de les eleccions al Parlament de 2012. El llibre porta per títol llibre “Del carrer a les urnes: el dret a decidir, en campanya” (Documenta Universitària)  i els editors hem estat l’Arantxa Capdevila (Universitat Rovira i Virgili) i en Carles Pont (Universitat Pompeu Fabra).

2

En el llibre s’analitzen diferents aspectes de la campanya electoral del 2012 al Parlament de Catalunya que tenen com a marc teòric i metodològic la comunicació política i electoral. Es tracta d’un treball que recull els resultats de la recerca duta a terme dins del projecte “Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2012”. En aquest projecte hi han participat diversos professors i investigadors com ara: Francesc Pallarès, Frederic Guerrero; Toni Aira, Lorena Gómez, Josep Gifreu, Sergi Cortiñas, Xavier Ruiz Collantes, Eva Pujadas, Òliver Pérez, Mercè Oliva, Reinald Besalú, Toni Rodon, Marcel Mauri, Braulio Gómez, Laura Cabeza, Ilaria di Bonito, Toni Aira, Tolo Moya, Ferran Sáez, Enric Xicoy, Carlota Moragas, Christopher Tulloch i Felipe Alonso.

L’estudi de la campanya electoral del 2012 al Parlament de Catalunya és fruit d’una línia interdisciplinària de recerca al voltant de les campanyes electorals iniciada pel Grup de recerca UNICA (UPF) amb la col·laboració del Departament de Ciències Polítiques de la mateixa universitat, i la participació d’investigadors d’altres centres de la Universitat Rovira i Virgili, Universitat Ramon Llull, Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Deusto.

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

L’Ebola i la incompetència comunicativa

Les situacions d’aflicció i dolor que es generen en episodis de crisi provoquen una alteració emocional molt ostnesible entre els damnificats. Alhora, comporten en la professió periodística un canvi de les rutines de producció. Aquestes situacions poden generar una tendència dels informadors a presentar les notícies emfasitzant la part més espectacular del succés, amb la possible vulneració de preceptes deontològics bàsics com el respecte cap a la privadesa de les persones damnificades o l’emissió i reiteració d’escenes de dolor i sofriment. Però també i, sobretot, en el cas de l’Ebola tenim una manca de transparència de les administracions, errors de comunicació importants i injustificades escenes de sobreactuació per part dels polítics.

Segur que no cal estendre’ns en com s’ha fet la gestió per part del Govern espanyol i la conselleria de Sanitat de la Comunidad de Madrid. Ni tampoc, com alguns mitjans han aprofitat per transgredir i faltar a qualsevol precepte de respecte i  sentit comú. Tanmateix, pensem que és bo recordar quin són els principals problemes que s’esdevenen quan hi ha una crisi i quines poden ser, al nostre modest entendre, algunes solucions:

 PROBLEMES:

1. La limitació en l’accés dels periodistes a determinades zones: prohibició de l’administració per tal que els periodistes accedeixin a tots els punts de la crisi.

2. L’excés d’atenció mediàtica: la forta competència comporta que les empreses de comunicació i els professionals incorrin en un relaxament del rigor en la difusió d’informacions.

3. La diferenciació entre mitjans: l’administració no sempre dóna una assistència als mitjans de comunicació assegurant un tracte diligent i igualitari.

4. La vulneració reiterada de preceptes deontològics per part dels actors periodístics: els mitjans transgredeixen alguns preceptes deontològics establerts pels organismes de regulació, els col·legis professionals i les associacions de premsa.

5. L’ocultació i la mala gestió de l’administració d’una crisi. Fonamentalment per la manca de portaveus solvents en aquest tipus de situacions.

 Per altra part, amb la voluntat de no només assenyalar allò que es fa malament o que és problemàtic, apuntem aquí deu punts per la millora de la cobertura que els mitjans de comunicació donen a les situacions de risc i crisi:

SOLUCIONS:

1.  Els mitjans de comunicació haurien de dotar-se de protocols d’actuació en situació de crisi tal i com fan altres col·lectius professionals (metges, policia, bombers…)

2. Els periodistes han de contribuir a donar veu als experts i evitar que l’opinió dels entesos sigui difosa a través dels portaveus de l’administració

3. Els professionals de la informació han de ser precisos amb el lèxic i evitar el llenguatge que dramatitza

4.  Els càmeres de televisió i fotògrafs han d’evitar plans curts de persones ferides, patint o moribunds

5.  L’administració és una font més, no la única. Caldria buscar noves fonts expertes en el tema per evitat, sobretot, polititzar la crisi i que s’esdevingui només un continu de declaracions entre partits polítics.

6. Els mitjans de comunicació han de cooperar amb les autoritats, sobretot pel que a la informació institucional que ajudi a alleujar l’emergència.

7. Cal que els periodistes evitin convertir la informació en espectacle (espectacularització) i, en canvi, potenciïn el rigor

8. Els mitjans de comunicació en situacions de crisi han de defugir del periodisme basat en la reiteració de declaracions d’actors institucionals i/o persones damnificades per la cri

9. Una bona tècnica per millorar les relacions entres periodistes i científics seria la introducció d’un traductor científic o emissor secundari, una persona preparada que faci d’enllaç entre el periodista i el científic

10 . Les administracions han de comunicar amb transparència pensant més en la gestió de la crisi que no pas en el profit polític.

Finalment, aquí trobareu algunes referències bibliogràfiques en què abordem el problema de la manca deontológica periodística, els problemes de la comunicació institucional de les crisis o l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit de les emergències.

 Comunicar las emergencias. Actores, protocolos y nuevas tecnologías

Journalistic practice in risk and crisis situations: Significant examples from Spain

Simulating and Dissimulating News: Spanish Media Coverage of the Swine Flu Virus 

New technologies and citizen perception of the communication of emergencies

Comunicación de riesgo y sistemas de información en la Web: cinco modelos

Actores periodísticos y polílticos en momentos de crisis: un estudio de caso

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

Twitter i eleccions europees

Les Xarxes han estat determinats per a l’èxit de Podemos! Aquesta frase s’ha escoltat darrerament molt sovint. La majoria argumenten que el Web 2.0 els ha permès ésser al mapa electoral. Permeteu que ho dubti. Crec que el 2.0 ha ajudat, però el que realment ha estat transcendent de l’èxit de Podemos són les múltiples variables que sumades s’han trobat en el moment i el lloc oportú. Aquests múltiples factors, al meu entendre, han estat: una creixent desafecció de la política (amb un manca d’alternatives dels partits que representen el centre-esquerra); un líder format en la política i la comunicació de la política, amb dots d’oratòria i un missatge net, clar i oportú pel moment que viu la societat espanyola; la presència televisiva en tertúlies i programes; i, per descomptat,  la presència  a la Xarxa i l’activisme 2.0. L’ordre no necessàriament correspon a la influència dels factors, caldria un estudi empíric per corroborar-ho.

Segons la darrera onada de l’EGM de març de 2014, la televisió té una penetració entre els ciutadans de l’Estat espanyol del 88,3%, i  Internet del 55,6%. Per tant, només amb la presència a la xarxa difícilment el missatge de Podemos hauria arribat als més 1.240.000 que han optat per aquesta formació. El dia 29 de maig el partit té a Twitter 203 mil seguidors, i a Facebook prop de 400 mil.

Al nostre entendre, la presència del líder Pablo Iglesias a la televisió ha estat un factor clau de l’èxit electoral de la formació. De fet, ho reconeixien a El País el dia 27 de maig des del propi partit: “Treballem per experimentar en la comunicació política des del principal espai de socialització política que és la televisió”. Cal afegir-hi poca cosa més, està tot dit.

Per tant, les Xarxes han permès arribar als més convençuts, mobilitzar-los, permetre l’efecte “taca d’olí”, però la televisió continua regnant entre els mèdia, malgrat que les Xarxes Socials cada vegada són més imprescindibles. 

Categories
Comunicació i Política Uncategorized

Newsweek i els crancs

Newsweek ha fet com els crancs: anar enrere. Aquest cap de setmana ja tenim al quiosc novament una versió impresa del prestigiós setmanari nord-americà. Han rectificat, que és de savis! Fa un any i un parell de mesos en aquest bloc fèiem el primer post dedicat a aquest setmanari i la seva decisió de no sortir més en paper. Ens preguntàvem si Newsweek marcava el camí; ara ja em vist que no. Com dèiem fa catorze mesos, la transició cap al digital és massa complexa com per fer cas als apocalíptics de la desaparició del paper. És veritat que els suports no impresos sembla que només pugen i els de paper només baixen. És una tendència natural que s’anirà consolidant a mesura que assoleixin la “majoria lectora” els joves nadius digitals. Tanmateix, s’equivoquen els que donen per mort definitivament el paper, ja que hi ha una generació que van aprendre a llegir el diari embrutant-se els dits de tinta.

e_and_Newsweek_Overall_Circulation_Over_Time

El problema no és tant quin és el suport, paper o digital, sinó la pèrdua d’audiència i, en conseqüència, de vendes i suport publicitari. Només cal llegir l’anàlisi que feia el Pew Research (juny 2013) sobre la revista Newsweek per adonar-se que la caiguda dels darrers deu anys en vendes i subscripcions ha estat del 50%. A la seva gran competidora, la revista Time, li ha anat un xic millor, encara que també pateix una baixada important en tots els àmbits. Per tant, el veritable taló d’Aqui·les del periodisme no és el suport en què les audiències escullen llegir, sinó que els mèdia han deixat de tenir vendes perquè a Internet s’ofereix informació, encara que amb una qualitat molt discutible, de forma totalment gratuïta. L’autèntic repte és fer que la informació torni a tenir valor afegit i no sigui vista com una simple “commodity”, com la defineixen els entesos anglosaxons.