Periodistes tangibles

Els hotels on segurament hom s’hi troba més bé són aquells en què el propietari surt del despatx i te’l trobes a la recepció o fent un cafè al bar. Són establiments on el pots interpel·lar per demanar-li solució a un problema o felicitar-lo per la bona acollida. A la política els ciutadans també demanen gent que surti del despatx. Els polítics es fan mediàticament molt visibles, però no es fan tangibles. Els ciutadans els albiren cada vegada de més lluny; són inaccessibles. Aquesta percepció és provocada per l’alta mediatització i l’escenificació exagerada gràcies a les arts del màrqueting polític. Tanmateix, aquest no és un mal exclusiu de la política. Si ens hi fixem bé en el periodisme passa quelcom similar. De fet, sembla que el periodisme ha emulat la política i darrerament està en el mateix cercle pervers: és visible, però inaccessible

120205475

Els periodistes viuen enclaustrats entre les parets de les redaccions i de les sales on es fan les rodes de premsa dels governs. No és per voluntat dels periodistes, sinó dels empresaris de la comunicació que pensen que s’estalviaran uns calerons si tenen els seus redactors pendents d’una pantalla on arriben les informacions de les agències de notícies, dels gabinets de comunicació o de Twitter i altres xarxes socials. Sortir de la redacció val diners i, probablement, és aquesta la causa de molts dels desperfectes soferts per la professió els darrers anys. És un moment difícil per al periodisme, però estic convençut que retornant al carrer i donant menys dades i més testimonis reals recuperarem part de la legitimitat perduda. 

Anuncis

La història en directe, l’ètica en diferit

La irrupció d’Internet a mitjans dels anys noranta i la proliferació del que s’ha denominat la web 2.0 sembla que ens ha privat de veure que la instantaneïtat dels mitjans de comunicació ve d’abans. Diem això perquè és convenient trencar una llança a favor dels periodistes que s’han jugat la vida des dels anys seixanta cobrint les guerres d’arreu del món. De fet, cal entendre que la immediatesa, que amb les noves tecnologies i les xarxes socials s’ha accelerat encara més, ens permet viure la història en directe. La retranmissió dels fets és gairebé segon a segon. Tanmateix, ens preocupa que aquesta immediatesa no vagi en perjudici de l’ètica, que talment sembla que avui la vivim en diferit.

No en fem res de la tècnica si realment el periodisme no és deontològicament responsable. El periodista Gervasió Sánchez denunciava ahir que el diari El País sabia que Flayeh Al Mayali, el ciutadà iraquià que havia fet de traductor per als periodistes d’aquest rotatiu durant la Guerra de l’Iraq havia estat torturat per part de l’Exèrcit espanyol a Diwaniya el 2004. Si això fos cert, no en faríem res d’haver pogut retransmetre la guerra de l’Iraq minut a minut. Seríem davant d’un cas de vulneració d’un dels principis més bàsics, no ja de la deontologia periodística, sinó de l’ètica universal.

Fent un xic d’història, recordarem que l’any 1989 es produeixen diferents fets arreu que marcaran el futur de la televisió, del periodisme i de la humanitat. Són la retransmissió en directe de tres grans crisis: la matança de la plaça de Tiananmen, a la Xina; la caiguda del Mur de Berlín, a Alemanya; i la revolta contra el règim de Ceaucescu, a Romania.

Per no allargar-nos, només explicarem un detall de la repressió d’estudiants a la plaça de Tiananmen, que va acabar amb la vida de prop de 2.500 persones. Els fets no es van produir fins que el líder rus Mikhaïl Gorbatxov no va marxar de Xina, on era de visita oficial per millorar les relacions bilaterals entre ambdós executius comunistes. Les autoritats xineses, un cop fora del país Gorbatxov, van reprimir les manifestacions sense escrúpols, però abans van decidir expulsar els nombrosos periodistes estrangers que hi havia a la Xina per cobrir la trobada. Com que eren molts i no els podien fer fora tots de cop del país van decidir confinar-los en hotels i “confiaven en què encara que veiessin coses, des de l’hotel no obtindrien més que un testimoni oral, perquè si filmen o fan fotos se’ls confiscarien les cintes o els rodets de les màquines”, explica Ramonet en el seu llibre Geopolítica i comunicació de final de mil·lenni. Edutat per la Fundació de Caixa de Sabadell, l’any 1999.

El que no van preveure les autoritats xineses va ser que els progressos tecnològics havien avançat prou com perquè a través del sistema d’un satèl·lit un equip de televisió enviés en directe les imatges gravades pràcticament a l’instant –si recuperem les imatges veurem que es tracta de picats gravats des d’habitacions i terrasses de cèntrics hotels de Pequín, on eren els periodistes que no havien pogut agafar l’avió.

El futur del periodisme a anat, va i anirà de bracet de les innovacions tecnològiques, però, per descomptat, no complirà amb la seva funció social sinó és capaç de ser escrupolós amb els fets, respectuós amb els més febles, i sever i crític amb els poderosos.

Ampuntació territorial a TV3

La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ha decidit tancar les delegacions de les Terres de l’Ebre, la Catalunya del Nord, el Pallars i els Pirineus (l’Alt Urgell, Andorra i la Cerdanya). Més enllà de l’afectació que té per a persones que conec i que m’aprecio per la seva vàlua personal i professional, la decisió és totalment arbitrària des del punt de vista econòmic. El cost econòmic de mantenir aquestes delegacions amb productores és baixíssim en comparació amb l’elevat retorn social. Segurament, i no en tinc dades exactes, el preu anual d’aquestes delegacions és molt inferior al pressupost que ens costen els serveis de protocol de la CCMA, els quals també podríem retallar.

images

Periodistes com l’Eva Clausó o en Pere Codonyan han ajudat a conformar una visió realista i propera d’un territori que massa sovint els urbanites ubiquen com el pati d’esbarjo dels caps de setmana d’hivern o com el refugi que els refresca de la xafogor de l’estiu. El Pirineu és un territori aspre on la poca gent que hi viu té vivències per explicar tan divines o profanes com les que passen al bell mig de l’Eixample de Barcelona. Tenim el perill que ara quedin silenciades.

Un estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), elaborat l’any 2008, sobre el pluralisme territorial de les televisions catalanes ja alertava d’una centralització excessiva de la capitalitat de Barcelona a TV3. Aquest efecte de “capitalitat” també es veia en els tres caps de demarcació provincial: Tarragona, Girona i Lleida. Imaginem què passarà a partir d’ara? Si amb delegacions territorials al Pirineu, a l’Ebre i a la Catalunya Nord aquests territoris tenien poca presencia, la situació després d’aquesta decisió serà catastròfica. Les tisores s’han de deixar en mans d’aquells que les saben fer anar amb destresa. En cas contrari perilla la representativitat territorial d’un servei públic que paguem entre tots.

Percepcions i efectes d’una crisi

La utilització transversal del terme crisi és conseqüència de la modernitat, ja que en temps més remots aquest s’emprava únicament en disciplines concretes com la medicina. Aquell primer significat perdura avui. Tanmateix, l’abús en els usos lingüístics ha anul·lat part de la intensitat del seu significat original. Una bona definició conceptual utilitzada en medicina i especialment pertinent i aplicable en disciplines com l’economia o les ciències socials, la recull González Herrero (1998), de Bolzinger a “Le concept clinique de crise (1982):

“Una crisi indica l’empitjorament dels símptomes i presagia el desenllaç (…) És un paroxisme d’incertesa i angoixa, un moment en el qual tot és suspens (…) a l’espera de la imminent resolució de la malaltia.”

Crisi

 La paraula crisi apareix per primera vegada a l’antiga Grècia lligada al llenguatge de la tragèdia, la medicina i la religió. Surt encunyada com Krisis i es considerava un moment clau en el procés de canvi; en medicina hipocràtica el terme clínic crisi servia per descriure l’instant crucial en què s’aproximava el desenllaç d’una malaltia, fos per bé o per mal. A partir del segle XVII es reforça el terme com a patologia. És en aquesta època quan el concepte de crisi comença a passar del món de la medicina al de la sociopolítica. A partir de les darreries del segle XIX el terme s’utilitza també en diferents obres que fan referència a “crisi espiritual” o “a crisi de la civilització” (González-Herrero, 1998: 22). Per tant, el terme té, al llarg de la història, diferents aplicacions i significats.

Pel que fa a la definició actual de crisi, tampoc no és una tasca fàcil acotar-ne estrictament el seu ús, de fet, cada àrea de coneixement ofereix la seva pròpia interpretació. En la ciència econòmica les situacions de crisi es defineixen en termes d’inflació, desocupació, dèficit públic o recessió (González Herrero, 1998:23). En canvi, en l’àmbit de les ciències polítiques les crisis s’atribueixen a errades del lideratge polític o al desgovern. Els psicòlegs, per la seva part, consideren que una crisi suposa la ruptura de la identitat de l’individu per causes diverses. I, en general, quan es parla de crisi estem parlant d’un esdeveniment que sorprèn i resta temps per donar una resposta (Pauchant i Mitroff, 1991). Una definició des d’una perspectiva pluridisciplinar de crisi és la que proposa González-Herrero:

“Una situació que amenaça els objectius de l’organització, altera la relació existent entre aquesta i els seus públics, i precisa d’una intervenció extraordinària dels responsables de l’empresa per a minimitzar o evitar possibles conseqüències negatives. Aquesta situació restringeix, així mateix, el temps que els executius tenen per a respondre i sol produir nivells d’estrès no presents en circumstàncies normals.“ (González-Herrero, 1998: 30)

Les característiques principals d’una crisi sempre són: (i) sorpresa, (ii) manca d’informació, (iii) pèrdua del control, (iv) generació d’atenció pública i/o política, i (v) aprensió o pànic. Els mitjans de comunicació esdevenen clau en configuració de la característica número (iv) mitjançant l’actuació professional a l’hora d’informar els públics. Tanmateix, els informadors poden fomentar les conseqüències negatives de les característiques (iii) i (v) d’una crisi, i alhora, depenen i sofreixen de les propietats (i) i (ii) de l’esdeveniment catastròfic 

Fixem-nos en les característiques de la crisi que està vivint avui el nostre país entre el mal moment econòmic, els casos de corrupció i les escoltes telefòniques. És fàcil adonar-nos que ens trobem enmig d’una crisi en què totes les característiques esmentades més amunt es compleixen. Són temps molt incerts, són temps de crisi de valors a la política, a l’econòmia, a les institucions… Pensem, però, que ens trobem en un moment on la percepció d’estar en crisi és superior als propis efectes de la mateixa.  És a dir, fruit de la sobreinformació, ens trobem davant d’un excés del coneixement públic de les crisis (econòmica, políltica, ètica…) percebudes, com d’un desconeixement científic dels efectes de les crisis reals.

Mitjans locals, ben a prop per anar molt lluny

Vivim dies difícils. Res sembla estable, tot trontolla. Els mitjans de comunicació no en són una excepció i la crisi(s) que pateix la premsa els darrers temps és de les més severes viscudes en dècades. Malgrat tot, els que som optimistes per convicció, creiem que res està perdut. És més, si hi ha un àmbit on els mitjans de comunicació poden anar encara molt lluny són els que informen de més a prop, és a dir, els mitjans de comunicació locals. Avala aquesta afirmació un estudi del prestigiós Pew Resarch Center del mes d’abril de 2012. Aquest treball conclou que el 72% dels ciutadans d’Estats Units s’informen, majoritàriament, a través dels mitjans de comunicació local. El 25% restant assegura l’estudi que només els segueixen quan passa quelcom important, i un 3% no contestava. Són dades reveladores de la salut que té la premsa local als Estats Units, sobretot pel que fa a la feina que tenen els mitjans de comunicació: fer de prescriptors dels ciutadans que escullen escoltar-los, llegir-los o veure’ls. L’informe també dóna una dada important: Un terç dels enquestats prefereix els mitjans locals per informar-se de les hard news, és a dir, de notícies importants, com ara política o economia. Ara bé, no tot són flors i violes, s’han tancat mitjans de comunicació, acomiadat periodistes i prescindit, en bona mesura, de continguts que anys enrere es consideraven cabdals. Per tant, en el sector dels mitjans de comunicació quan parlem de crisi cal que en parlem en plural. Creiem que hi ha dues crisis que se suplanten: l’econòmica, que és temporal, i la tecnològica o sectorial, que és estructural. La crisi temporal de l’economia arrossega els mitjans de comunicació cap a prendre decisions complicades: acomiadaments, reducció de pàgines o minuts d’emissió, que moltes vegades es converteixen en una reducció de qualitat. Però, finalment, és, com ja hem dit, temporal. En canvi, la crisi que debò afecta als mèdia és la crisi estructural, fruit dels canvis tecnològics i dels nous hàbits en el consum informatiu que ha generat, sobretot Internet.

ARXIU_4ea130cbe7623

La irrupció amb força durant la primera dècada d’aquest segle de la premsa gratuïta i d’Internet ha generat un important replantejament del paper dels mitjans de comunicació a les societats més avançades del món. La informació val diners i s’ha cregut que era gratuïta. M’explicaré. Avui podem consultar la majoria de grans mitjans de comunicació a la Xarxa sense pagar un sol euro. Hom pot pensar que no passa res si es té en compte que ja es compensa amb l’edició en paper, però, igualment,  la premsa impresa cada vegada té menys vendes i menys publicitat. En resum, tenim uns mitjans que són gratuïts a la Xarxa, però que no tenen model de negoci per compensar els diners que han perdut en l’edició impresa. I, a més, tampoc no saben com fer diners per a l’edició Internet. Els entesos expliquen que l’impacte de la publicitat a la Xarxa és baix. El vicepresident de la Federació Europea d’Editors de Publicacions Periòdiques (FAEP), Joâo Palmeiro, augurava la necessitat de canviar de model sinó volem acabar amb els mitjans de comunicació convencionals. I el president de News Corporation, propietari de mitjans de comunicació com els diaris The Times o  The Sun, Rupert Murdoch, ja ha deixat clar que l’època de la gratuïtat en els diaris de la seva propietat a Internet s’ha d’anar acabant.

Seria pretensiós voler fer futurisme, d’entrada perquè ningú no sap exactament què passarà, però es comença a dibuixar un escenari en el qual s’haurà de continuar pagant per la informació de qualitat –que podrà ser de paper o per Internet- i hi haurà màniga ampla per la informació gratuïta. La diferència és que la primera, de qualitat, haurà de ser feta amb el model ortodox del periodisme. És a dir, anant a la font d’informació i reforçant el compromís social i ètic dels professionals. I la segona, el periodisme gratuït, que es podrà fer, com ja es fa en gran part ara, mitjançant informacions “refregides” d’agències de notícies, de canals 24 hores d’informació o extretes directament d’un gabinet de premsa d’un govern, un ajuntament o un partit polític. Per tant, amb menys valor afegit. Els mitjans de comunicació de pagament hauran de continuar apostant per la qualitat, i el bon reporterisme s’haurà de continuar pagant. Per altra part, els mèdia locals, pel fet de ser-ho, no s’han d’acomplexar i han de fugir de l’amateurisme i apostar, en la mesura de les seves possibilitats, per professionals formats i motivats. Només així hi ha possibilitats de sortir-se’n.

Newsweek marca el camí?

El setmanari Newsweek pot ser un referent per al futur de les publicacions en paper, com a mínim, en el terreny de les revistes. El dia 31 sortirà a la venda el darrer exemplar amb un titular que ja és molt eloqüent de cap on pensen que anirà el futur els editors de Newsweek. L’últim número imprès porta per títol #LastPrintIssue.

Newsweek-Final-Cover

Crec que abunden els apocalíptics en aquest terreny. Molts asseguren que veurem diaris i revistes impreses pocs anys més. Segurament, com en tot, hi haurà una transició que serà més o menys llarga en funció del temps que es trigui a trobar un model de negoci estable i rentable a la publicitat on-line. Avui per avui, tothom aconsella però ningú pren la iniciativa. Hem vist editors de primera línia fent profètiques sentències, però de moment veig que continuen sortint diàriament.

Destaquem aquí l’aposta de Newsweek perquè és valenta. Les noves generacions de lectors llegeixen poc en paper, segons assenyalen totes les estadístiques, però també és cert que un important gruix de la població encara té com a referència el quiosc, sobretot els caps de setmana. I és aquí, en el quioscos, on caldria prendre mesures importants. Cada dia en tanquen un. Els pocs que queden hauran de fer una reorganització de primer ordre per subsistir.