Mites i realitats del Procés català als diaris internacionals

Els  canvis socials, econòmics i polítics dels darrers anys a Catalunya ha generat diversitat de posicionament entre els mitjans de comunicació catalans i espanyols. Però i els mitjans internacionals com miren el Procés català? És la resposta que hem volgut donar un grup d’investigadors del departament de Comunicació de la UPF després d’analitzar  el tractament dels mèdia internacionals vers Catalunya. La recerca, que ara encara la recta final, la tanquem amb una Jornada de reflexió el dia 27 de juny de 2017. La investigació és l’anàlisi de l’opinió publicada d’un total de vuit països. De cada estat s’analitzen els dos diaris de major difusió que responen al perfil de premsa informativa i interpretativa. A més, s’ha tingut en compte incloure mitjans que representin les principals tendències ideològiques de cada país (conservadora, liberal i socialdemòcrata). D’aquesta manera, el llistat de diaris a analitzar agrupa un total de 16 capçaleres de 8 països diferents. El llistat resultant, d’acord amb els criteris establerts per l’equip de recerca, dóna com a resultat l’estudi dels següents mitjans de comunicació:

  1. Estats Units: The Washington Post i The New York Times.
  2. Regne Unit: The Guardian i The Daily Telegraph.
  3. Alemanya: Frankfurter Allgemeine Zeitung i Süddeutsche Zeitung.
  4. Itàlia: Corriere della Sera i La Repubblica.
  5. França: Le Figaro i Le Monde
  6. Rússia: Izvestia i Moskovsky Komsomolets.
  7. Canadà: The Globe and Mail i Toronto Star.
  8. Brasil: Folha de S. Paulo i O Globo.

De cadascun s’han estudiat els gèneres d’informació, opinió i interpretació (portades, editorials, articles i columnes) que parlen de l’encaix Catalunya-Espanya i sobre la voluntat de Catalunya de decidir el seu futur polític.

Jornada 27-06_Página_2

Una jornada oberta a tothom

La Jornada d’anàlisi de la construcció del relat sociopolític de Catalunya: El Procés Català a la premsa Internacional està organitzada pel Grup de Recerca en Comunicació Política, Mit­jans i Democràcia de la Universitat Pompeu Fabra i forma part del projecte de recerca “Ca­talunya als ulls del món. Anàlisi de la presència i construcció del relat del context sociopolític a la premsa internacional (2010-2015)”. La investigació ha estat finançada mitjançant una convocatòria competitiva de l’Institut d’Estudis Autonòmics (GR/8/2015).

Podeu fer difusió de l’esdeveniment, es tracta d’un acte obert a tothom i gratuït. Per assistir a l’esdeveniment només heu de registrar-vos de forma gratuïta a http://eventum.upf.edu/go/Catalunyaalsullsdelmon

 

Anuncis

Propostes per millorar la comunicació d’emergències a les xarxes socials

Els darrers atemptats terroristes arreu d’Europa ens han alarmat per molts motius. Un d’aquets han estat les imatges, en alguns casos molt cruentes, publicades o reproduïdes en mitjans de comunicació d’arreu del món. A més, hem vist com es compartien a la xarxa sense cap tipus d’escrúpol. L’administració, però especialment, alguns mitjans de comunicació han tirat pel dret i no han respectat ni el dret a la intimitat, ni el dret a l’honor de víctimes i familiars. Específicament a Twitter i Facebook hem elaborat un conjunt de propostes de millora que són resultat de l’estudi de diferents crisis passades arreu del món. Tal vegada poden ser d’utilitat per a comunicadors. En aquest document les trobareu:  Propostes millora Com. Emergencies.

Resultat d'imatges de atemptats manchester
La Policia delimita els entorns del Manchester Arena. / EFE/ANDY RAIN

El cas de la Nadia i l’infotaiment

 

La credibilitat que alguns mitjans de comunicació han donat a Fernando Drake Blanco, el pare de la Nadia Nerea, en creure que demanava ajuda per tal de recollir diners per finançar una operació a Houston que salvaria la vida a la petita ha de fer reflexionar a tot el món periodístic. Les televisions que van omplir hores amb aquesta mitja veritat o mitja mentida han demanat disculpes per no haver contrastat prou la informació i el diari El Mundo feia un editorial valent en la que demanava disculpes sense ambigüitats. Però em sembla que tot quedarà en un foc d’encenalls, ja sabem que quan faci uns dies es probable que tot s’oblidi i neixi un nou cas que potser serà o no veritat. I a cada bugada el periodisme perd un llençol, de credibilitat esclar.

nadia-nerea-sus-padres-una-sus-apariciones-espejo-publico-antena-1481059665151
Fotografia extreta de la web de El Periódico de Catalunya.

El cas de la Nadia hauria de fer (re)pensar que tot i que els informadors potser no han fet prou bé la seva feina, hi ha elements d’aquest cas que tenen a veure més amb l’ètica i l’estètica que amb altres vel·leïtats. Aquesta vegada el periodisme no ha actuat del tot amb mala fe, però s’ha aprofitat un cop més de la informació per entretenir, és a dir per fer infotaiment. I què és això? Doncs un acrònim format pels conceptes informació i entreteniment en anglès. L’infotaiment és el contingut periodístic que barreja la informació i l’entreteniment per tal d’atraure més espectadors, lectors o oients cap a un mitjà de comunicació. Generalment és un concepte pejoratiu i s’usa molt per definir programes de televisió, encara que no únicament, ja que hi ha molts diaris que el practiquen cada vegada més, sobretot a les versions digitals.

Per cert, que la pitjor part, quedi clar, no se l’endu el periodisme, sinó la petita Nadia Nerea que ha entrat al món dels grans sense voler-ho.

 

No vueling

Resultat d'imatges de vueling

L’escàndol és majúscul, una companyia d’aviació que diu vendre més bitllets dels que pot atendre. Centenars de viatgers se’ls cancel·la el vol, se’ls extravia la maleta, se’ls malmet la seva vida… En resum, viatgers que “no vueling” . Per arrodonir-ho tot plegat la companyia respon amb un “hem fallat” i poca cosa més. La gestió, des del punt de vista operatiu, és un gran despropòsit, tanmateix, ens fixarem en la gestió de la comunicació d’una greu crisi que ha afectat a milers d’usuaris.  Destacarem alguns elements que són interessants de com NO s’ha de fer, vaja que tots els manuals més simples de comunicació de crisi alerten d’aquests errors:

1.- No donar la cara des del primer moment: Fins el dilluns dia 4 de juliol no surt el portaveu de l’empresa als mitjans. (gairebé una setmana més tard de la fase aguda de la crisi i més de dues setmanes de l’inici de les incidències). Es recomana donar la cara des del minut 1.

2.- Culpabilitat: Cal assumir d’entrada comunicativament l’error i no excusar-se amb la vaga dels controladors aeris francesos .

3.- Sense portaveus: La companyia no ha identificat un portaveu fins setmanes més tard. Aquest ha donat informacions contradictòries, confuses i no ha pogut respondre moltes de les preguntes que els mitjans li formulaven. Tots els manuals recomanen afrontar ràpidament les crisis amb un portaveu autoritzat, capaç d’explicar-se i amb dots d’oratòria.

4.- Comunicació interna: Respostes als treballadors i clients. No s’ha fet cap gest clar de desgreuge, només el president de la companyia Javier Sanchez-Prieto, ha demanat disculpes setmanes després del col·lapse. L’administració també ha fallat perquè calia comunicar als usuaris què i com reclamar. S’ha fet tard i malament.Els protocols recomanen implicar tots els actors: administració, usuaris, treballadors, directius…

5.- Les dades: No s’han donat dades clares d’afectats, de vols… Tampoc s’ha establert un canal clar de difusió de dades per als afectats.

Seguretat i nous mitjans

La xarxa està plena d’oportunitats, també en situació d’emergència. Facilitem aquí part de la conferència que de la 6ena Escola d’Estiu de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya el dia 5 de juliol de 2016 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) on presentem els embrionaris resultats de l’Estudi “Comunicar en situaciones de mergencia. Herramientas 2.0 y nuevos protocolos en la gestion eficiente de la comunicación”, finançat per la Fundación BBVA..Escola Estiu ISPCEscola Estiu ISPC_Página_01

Polítics estrella(ts)

Els nascuts als anys setanta del segle passat demanen pas en l’àmbit de la política. Durant molts anys una generació que anomenen ‘tap’ ha manat amb maneres i mesures que els nouvinguts en diuen “vella política”. Tanmateix, es demostra que a mesura que els de la “nova política” van exercitant-se en l’art d’administrar el bé comú se’ls presenten dilemes, contradiccions i frustracions que semblaven que no existien anteriorment. Hem tingut ocasió de comprovar-ho amb dos fets ben recents: La vaga dels treballadors de TMB i les negociacions per formar govern a Espanya.

En el cas de la vaga que els treballadors de TMB han fet coincidir amb el Mobile World Congress, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha implicat fins el darrer minut en les negociacions amb els treballadors,  pensant-se que el seu lideratge podia fer decantar la balança.  Però, la realpolitik  s’ha imposat. Els lideratges no només poden viure de la dimensió emocional o de l’art de la comunicació, sinó que en la resolució del conflicte, que és essencialment quan la política s’hi juga els torrons, cal que el polític no es contradigui en el relat, en aquest cas  ‘social”.

Font: ACN/ El Periódico

D’altra banda, Albert Rivera (C’s) i  Pablo Iglesias (Podemos) els pot passar, de fet els passa, un fenomen similar, no governen però volen fer-ho aviat. Ambdós, han encarat les negociacions com a autèntics salvadors de la Pàtria. Un i altre tenen massa present com surten als mitjans i massa poc com faran polítiques si arriben a acords amb els de la “vella política”. Gesticulacions, avançament de governs, hiperexposició mediàtica per transmetre el missatge tàctic… Han esdevingut els nous polítics-estrella de la política espanyola.

Aquest concepte, el podem llegir en un article recent i molt interessant fet pels professors de la UPF, Mercè Oliva, Oliver Pérez i Reinald Besalú sobre la celebrificació de la política quan diu:  “l’emergència de polítics-estrella es pot relacionar amb una transformació profunda del concepte de representativitat (…) La cultura de la fama (especialment a partir de l’emergència de la telerrealitat) introdueix la idea que algú que ens representa és algú com nosaltres, que comparteix els nostres gustos, estil de vida i preocupacions”.

Certament, la “nova política” sembla que ens vol demostrar que davant d’un conflicte la manera de resoldre’l passa per un lideratge fort, per un superman o una superwoman que tot ho pot, però la realitat es presenta més complexa. La condició de polític estrella pot fer devenir a més d’un líder en estrellat sinó prenen en consideració que la bona oratòria, el seguiment metòdic d’un relat mediàtic o les prerrogatives ideològico-emocionals no són els únics valors d’un gestor públic. 

.

Televisió i ‘politiqueria’

A la televisió no es parla de polítiques, es veu politiqueria. Els programes de debat se centren en els actors, els pactes o la supervivència d’una o altra formació. Són tertúlies amb membres de partits polítics o bé amb tertulians que representen un partit polític o la seva ideologia. Es troba a faltar un espai, especialment a la televisió pública, on a banda de discussió política hi hagi debat sobre polítiques. Experts en l’àmbit de la sanitat, per exemple, de la cultura, de l’economia, que hi diguin la seva i argumentin, juntament amb els polítics, per furgar més enllà de la dialèctica acusadora entre dreta i esquerra.

Daily Politics

 

Quan parlem de la desafecció de la política també passa per aquí, per no tenir prou present que la política no és només tenir quota de pantalla per omplir espai mediàtic. Cal que els partits concretin millor què faran o què fan per millorar la vida dels habitants d’un territori. Això, agradi o no, ho han fet totes les noves formacions polítiques els primers mesos de sortir a l’esfera pública. Després, un cop engolits per la dinàmica mediàtica i per les declaracions i contradeclaracions partidistes, entren en la roda del que ells anomenen “vella política”. Tot plegat es converteix en un circ mediàtic o, si voleu una paraula més “cool”, en Platocràcia.

Hi ha molts exemples arreu del món de programes sobre polítiques, però encara que sigui reiterat, tornarem a recomanar la BBC i els seus programes Daily Politics o The Politics Show. D’aquí podem aprendre que no guanya el que parla millor o la més guapa o el més atractiu, sinó aquell que argumenta millor. Probablement, també pels debats televisius, el Regne Unit, ens porten anys d’avantatge en qualitat democràtica.