El periodisme a la Universitat

Som en temps en què l’excés d’opinió ha bandejat el coneixement. No hi ha àmbit millor per afirmar-ho que en el del periodisme. Ho diem perquè ens hem fixat en com s’ha opinat a tomb de si cal o no anar a la Universitat per estudiar periodisme. Uns diuen que no cal, altres, més conciliadors però igualment crítics, apunten que a les facultats no s’ensenya el que necessiten les redaccions. I uns tercers, s’atreveixen dient que és inadmissible que no hi hagi, per exemple, una assignatura d’autoocupació per a futurs periodistes. El que ens deixa més perplexos, tanmateix, és que aquestes crítiques arriben de la pròpia professió. Totes són legítimes, però potser cal matisar alguns apriorismes.

La necessitat de passar per la Universitat per ser periodista ens portaria a un ampli debat que va més enllà de la professió i de les universitats. Per exemple, caldria, o no, la col·legiació obligatòria? Moltes professions que emanen també de les Ciències Socials tenen la col·legiació per llei i en el cas dels informadors és optatiu.

SITIO-PERIODISMO

L’altre argument en contra dels que deslegitimen els estudis és que no s’ensenya el què cal. Des dels anys 70 i 80 del segle passat les universitats no han parat d’adaptar-se a nous perfils professionals. Han millorat en recerca, han implementat els sistemes pedagògics més avançats i s’han internacionalitzat.  Aquests canvis significatius ja  desitjaríem que s’haguessin produït en molts altres àmbits. Encara més, no devem estar tan equivocats si aquells estats en els que ens emmirallem tant: països anglosaxons i nord d’Europa, compten amb estudis de periodisme de primer nivell. Per cert, també els consideren ensenyament superior imprescindible.

La segona crítica diu que no s’ensenya el que es precisa a les redaccions dels mitjans de comunicació. Només cal mirar els plans d’estudis de les universitats i veure com han adaptat els currículums acadèmics a la professió, amb assignatures d’autocupació incloses (ara sembla que emprendre és la solució a tots els mals). Igualment, cal dir que molts dels plans docents han estat elaborats conjuntament amb professors que són alhora professionals del periodisme en els mitjans més seguits i legitimats del país. Tanmateix, quan es demana més celeritat en els canvi dels plans d’estudi, seria bo que es conegui que les pròpies universitats voldrien adaptar-los amb diligència i rigor a les noves realitats, sobretot del mercat laboral, però resulta que avui per validar o aprovar nous plans docents les facultats estan enfaixades per un marc normatiu que dificulta i frena els canvis en les titulacions oficials. Aquestes traves es donen particularment en relació als continguts considerats com a formació bàsica per part de les agències encarregades de supervisar els plans docents, com ja s’apunta a l’informe de la Mesa Sectorial de la Comunicació fet públic aquest mes de maig.

Finalment, no ens podem d’estar de dir que massa sovint s’esgrimeix l’apriorisme del nombre de titulats en periodisme que surten cada any de les facultats. Compte! El curs 2012-13 tota l’oferta formativa exclusivament en Periodisme de les Universitats Públiques catalanes i la Uvic va ser de 525 places ofertades. Aquestes dades són de les persones que van poder entrar a estudiar la carrera, no de les persones que finalment obtindran el títol. Les notes de tall eren molt elevades, això vol dir que hi havia molts joves disposats a fer periodisme, gairebé un miler, i una mica més de la meitat de places per cursar els estudis. És a dir, que per cada plaça pública ofertada hi havia gairebé dues persones que la demanaven. És cert que l’oferta de places ha de tenir certa coherència amb la demanda professional, però no és menys veritat que tampoc podem trencar les expectatives i voluntats dels nostres joves mentre la demanda sigui molt superior a l’oferta de places públiques.

Com que el nombre de 525 places públiques pot semblar poc a unes persones i molt a unes altres, a tall comparatiu, direm que l’any passat es van oferir 1660 places d’estudis de Dret; 1080 places d’Història i d’Història de l’Art; 950 de Filologies i Estudis literaris; o més de 800 d’Arquitectura Tècnica i Superior i Ciències de l’Edificació. La crisi ens obliga a repensar molts àmbits professionals. Fem-ho! Ara bé, deixem els apriorismes al calaix.

Anuncis

Informar amb responsabilitat d’una crisi

La setmana que estem acabant, malauradament, hem vist com les desgràcies es multiplicaven als Estats Units. A l’atemptat de Boston s’hi ha sumat l’explosió d’un complex químic a Texas. La gestió de la informació en aquest tipus d’episodis genera un fort conflicte entre actors: mitjans de comunicació i responsables informatius de les administracions. Aquí plantegem alguns dels aspectes més espinosos que ja vam plantejar a la tesi doctoral com a aportacions de millora en la una cobertura informativa de crisis.

1) Requeriment d’informació

2) Llenguatge

3) Imatges

4) Dades sobre víctimes

Imatge

En el requeriment de la informació (1), les autoritats han d’assumir l’assistència als mitjans amb un tracte d’igualtat, però també un tracte diligent per evitar els conflictes d’interessos entre mitjans. En l’ús del llenguatge (2), les autoritats han de defugir de l’ambigüitat. Els equips de socors han de facilitar la interpretació de les dades, els indrets i els temes tècnics de la desgràcia i han de permetre que el periodista tingui informació detallada sobre el nom i l’indret exacte d’un succés o el nom i composició del líquid en un vessament químic, per posar un exemple.

Els professionals de la informació han d’evitar el sensacionalisme i l’espectacularització i la conjectura sobre el succés. Cal vigilar el lèxic i refusar les frases fetes i els adjectius que dramatitzin. Evitar l’excés i l’espectacularització de la informació, sobretot els periodistes gràfics, en les imatges (3) que es difonen. Els professionals han de vigilar en la utilització del zoom. Han d’evitar efectes i recursos que facin espectacular un succés i defugir de plans curts de persones ferides o moribunds. 

Un dels altres temes especialment importants en la cobertura de catàstrofes són les dades sobre víctimes (4). Les autoritats han de facilitar als periodistes les dades tan bon punt les tenen i han de difondre el nombre de víctimes amb la màxima celeritat possible, d’acord amb les circumstàncies. L’ús de testimonis, fonts i entrevistes sovint genera tibantors. Es proposa que les autoritats, sobretot els polítics, evitin la sobreactuació i la temptació de ser els protagonistes públics del succés.

Massa sovint, la teoria va per un cantó i la pràctica per un altre. Pot semblar, fins i tot, d’una certa ingenuïtat plantejar-los, però si tenim en compte algunes d’aquestes recomanacions la informació sobre tragèdies serà més responsable, més ètica i més eficient per als ciutadans.

Orient es posiciona mediàticament al món

Mentre a Occident els mitjans de comunicació passen per un mal moment econòmic, amb acomiadaments i grans problemes per mantenir estructura i generar ingressos, als països emergents no paren de créixer. Fa uns mesos coneixíem que l’agència de notícies oficial xinesa Xinhua obria delegació al bell mig de Nova York. Avui Xinhua ja té més de cent oficines arreu del món i prop de deu mil treballadors. Semblantment, cal destacar l’embranzida de la televisió Al Jazeera en anglès i el desplegament de corresponsalies de la cadena a tot Occident. Els darrers anys, la televisió de Qatar ha cobert gran part del planeta i ha ofert una nova mirada dels conflictes del Pròxim Orient.

Hispan tv

Altres exemples a tenir en compte són tots els canals de televisió que emeten en castellà com Hispan TV. Aquest és un canal iranià que segons la seva fundació pretén “treballar sota el ferri compromís com a mitjà de comunicació per fomentar l’acostament entre els pobles d’Iran, d’Hispanoamerica i els de Pròxim Orient. Considerant, a més, la necessitat de crear una major proximitat entre tots els pobles d’Amèrica Llatina”. Els mitjans de comunicació dels països que s’han denominat emergents s’escampen arreu. Aquest és un indici de que social, política i econòmicament Occident inicia una decadència? El temps ho dirà. El que sí és cert és que al segle XXI un bon posicionament mediàtic dóna molts avantatges. I no només els occidentals ho han vist. El món canvia de mans?

Cuidar la dieta informativa

Un dia d’aquesta setmana vaig estar amb un grup de joves de Batxillerat i em van preguntar com s’havien d’informar i on. La pregunta em va despertar sentiments contradictoris, però calia arriscar-se. Només vaig donar un suggeriment: Que fessin un consum racional dels mitjans de comunicació, però sobretot de les xarxes socials. Els ho vaig exemplificar amb la dieta alimentària, la que recomanen els especialistes en nutrició, sense detalls. Hi he reflexionat un xic i us faig una proposta, que evidentment podeu considerar una boutade, com en diuen en francès.

Situats en un temps en què l’excés d’informació ens pot tornar “obesos informacionals”, proposem el què pot ser una dieta més o menys equilibrada, sempre en funció de la composició de cada persona. La proposta és per a tota una jornada i per a un ciutadà ‘saludable’:

  1. Ús freqüent: 1 o 2 diaris (un si pot ser internacional); 2 hores de ràdio; 1 o 2 informatius de televisió.

  2. Ús moderat: Twitter (5 connexions màxim. No més de mitja hora/dia). Tertúlies radiofòniques o televisives (màxim mitja hora/dia). Visiteu webs informatives (diaris, confidencials, televisions o ràdios..) no  més de 5 vegades/dia. 

  3. Ús esporàdic: Diaris sensacionalistes amb forta barreja d’opinió i informació. Facebook (2 connexions diàries. No més de mitja hora diària).

  4. Ús restringit: Programes d’infotamient a la televisió (que barregen informació i entreteniment).

 Aquesta dieta pot ser modificada convenientment. Ara bé, si la seguiu us permetrà mantenir la salut, sobretot la mental, a ratlla. Qualsevol alteració que en feu haureu de tenir en compte els greixos, sobretot d’aquells mitjans de comunicació que hom considera més difícils de pair. Consumir aliments de quilòmetre 0 o proximitat us farà mantenir més sans. L’exercici diari, per descomptat, és bo. En aquest cas, un bon exercici és fer una mirada a què diuen més enllà de les estrictes fronteres de l’Estat. Ja sé que és una contradicció, perquè em dit que era recomanable el consum d’aliments de proximitat, però considereu que barrejar dietes informatives us ajudarà a prendre perspectiva i eliminar colesterol i mantenir el cor a ratlla.

La història en directe, l’ètica en diferit

La irrupció d’Internet a mitjans dels anys noranta i la proliferació del que s’ha denominat la web 2.0 sembla que ens ha privat de veure que la instantaneïtat dels mitjans de comunicació ve d’abans. Diem això perquè és convenient trencar una llança a favor dels periodistes que s’han jugat la vida des dels anys seixanta cobrint les guerres d’arreu del món. De fet, cal entendre que la immediatesa, que amb les noves tecnologies i les xarxes socials s’ha accelerat encara més, ens permet viure la història en directe. La retranmissió dels fets és gairebé segon a segon. Tanmateix, ens preocupa que aquesta immediatesa no vagi en perjudici de l’ètica, que talment sembla que avui la vivim en diferit.

No en fem res de la tècnica si realment el periodisme no és deontològicament responsable. El periodista Gervasió Sánchez denunciava ahir que el diari El País sabia que Flayeh Al Mayali, el ciutadà iraquià que havia fet de traductor per als periodistes d’aquest rotatiu durant la Guerra de l’Iraq havia estat torturat per part de l’Exèrcit espanyol a Diwaniya el 2004. Si això fos cert, no en faríem res d’haver pogut retransmetre la guerra de l’Iraq minut a minut. Seríem davant d’un cas de vulneració d’un dels principis més bàsics, no ja de la deontologia periodística, sinó de l’ètica universal.

Fent un xic d’història, recordarem que l’any 1989 es produeixen diferents fets arreu que marcaran el futur de la televisió, del periodisme i de la humanitat. Són la retransmissió en directe de tres grans crisis: la matança de la plaça de Tiananmen, a la Xina; la caiguda del Mur de Berlín, a Alemanya; i la revolta contra el règim de Ceaucescu, a Romania.

Per no allargar-nos, només explicarem un detall de la repressió d’estudiants a la plaça de Tiananmen, que va acabar amb la vida de prop de 2.500 persones. Els fets no es van produir fins que el líder rus Mikhaïl Gorbatxov no va marxar de Xina, on era de visita oficial per millorar les relacions bilaterals entre ambdós executius comunistes. Les autoritats xineses, un cop fora del país Gorbatxov, van reprimir les manifestacions sense escrúpols, però abans van decidir expulsar els nombrosos periodistes estrangers que hi havia a la Xina per cobrir la trobada. Com que eren molts i no els podien fer fora tots de cop del país van decidir confinar-los en hotels i “confiaven en què encara que veiessin coses, des de l’hotel no obtindrien més que un testimoni oral, perquè si filmen o fan fotos se’ls confiscarien les cintes o els rodets de les màquines”, explica Ramonet en el seu llibre Geopolítica i comunicació de final de mil·lenni. Edutat per la Fundació de Caixa de Sabadell, l’any 1999.

El que no van preveure les autoritats xineses va ser que els progressos tecnològics havien avançat prou com perquè a través del sistema d’un satèl·lit un equip de televisió enviés en directe les imatges gravades pràcticament a l’instant –si recuperem les imatges veurem que es tracta de picats gravats des d’habitacions i terrasses de cèntrics hotels de Pequín, on eren els periodistes que no havien pogut agafar l’avió.

El futur del periodisme a anat, va i anirà de bracet de les innovacions tecnològiques, però, per descomptat, no complirà amb la seva funció social sinó és capaç de ser escrupolós amb els fets, respectuós amb els més febles, i sever i crític amb els poderosos.

L’opinió pública no pensa com Twitter

Els usuaris de Twitter no reaccionen als esdeveniments de la mateixa manera que el conjunt de ciutadans o, si voleu, que l’opinió pública mesurada en enquestes. Aíxí ho revela un estudi que publica el Pew Research Center  d’un any de durada i que, entre altres dades,  demostra que en el primer debat  presidencial entre Barack Obama i Mitt Romney els sondejos feien guanyador a Romney. Mentrestrant, la reacció a Twitter era molt més crítica amb la figura d’aquest candidat i més condescendent amb Obama. Per altra part,  quan Obama guanya les eleccions el 6 de novembre de 2012, Twitter va valorar molt positivament la victòria amb un 77% dels comentaris favorables. En canvi, les enquestes que es van fer aquells mateixos dies revelaven que només el 52% dels americans es mostraven contents amb la reelecció.

Font: Pew Research Center
Font: Pew Research Center

Comentem aquest estudi perquè sovint ens trobem amb la simplificació que l’opinió pública és  Twitter i evidentment això dista molt de ser la realitat. Aquesta xarxa social transmet bona part del clima d’opinió dominant, però no representa el conjunt de les opinions de la societat. Per exemple, a Twitter no hi trobem persones d’una determinada edat o d’un estrat social concret, que sí han tingut en compte els analistes de les empreses que fan sondejos d’opinió, tot i les remarcables mancances que a vegades ens trobem en aquests estudis.

Twitter, doncs, és una suma d’opinions que pot crear un determinat clima d’opinió, però com queda demostrat a l’estud del Pew Research Center, no podem afirmar que el sentir d’aquesta xarxa social representi el conjunt de l’opinió pública. Tanmateix, no us voldríem pas dissuadir de piular!