Televisió i ‘politiqueria’

A la televisió no es parla de polítiques, es veu politiqueria. Els programes de debat se centren en els actors, els pactes o la supervivència d’una o altra formació. Són tertúlies amb membres de partits polítics o bé amb tertulians que representen un partit polític o la seva ideologia. Es troba a faltar un espai, especialment a la televisió pública, on a banda de discussió política hi hagi debat sobre polítiques. Experts en l’àmbit de la sanitat, per exemple, de la cultura, de l’economia, que hi diguin la seva i argumentin, juntament amb els polítics, per furgar més enllà de la dialèctica acusadora entre dreta i esquerra.

Daily Politics

 

Quan parlem de la desafecció de la política també passa per aquí, per no tenir prou present que la política no és només tenir quota de pantalla per omplir espai mediàtic. Cal que els partits concretin millor què faran o què fan per millorar la vida dels habitants d’un territori. Això, agradi o no, ho han fet totes les noves formacions polítiques els primers mesos de sortir a l’esfera pública. Després, un cop engolits per la dinàmica mediàtica i per les declaracions i contradeclaracions partidistes, entren en la roda del que ells anomenen “vella política”. Tot plegat es converteix en un circ mediàtic o, si voleu una paraula més “cool”, en Platocràcia.

Hi ha molts exemples arreu del món de programes sobre polítiques, però encara que sigui reiterat, tornarem a recomanar la BBC i els seus programes Daily Politics o The Politics Show. D’aquí podem aprendre que no guanya el que parla millor o la més guapa o el més atractiu, sinó aquell que argumenta millor. Probablement, també pels debats televisius, el Regne Unit, ens porten anys d’avantatge en qualitat democràtica.

 

 

 

 

Anuncis

Comunicació coral o ‘cupaire’

Comunicar bé no és fàcil. Ho sembla, però no ho és. Fer política, tampoc. La roda de premsa del 3 de gener posterior a la reunió del Consell Polític i el Grup d’Acció Parlamentari de la CUP no va complir ni els mínims de la comunicació, per bé que políticament la decisió és molt respectable. La CUP té persones de molta vàlua per poder parlar davant d’un micròfon. Ahir, amb una bona posada en escena, una bona justificació i molta comunicació, la CUP ho hauria tingut igual de difícil, però no hauria perdut tanta credibilitat pel camí. Per exemple, que parlin quatre persones ja és un error. La comunicació no pot ser tan “coral”. Per què? Perquè han de ser gent que hagin fet un mínim curs d’oratòria, o bé que tinguin aquest do natural per poder plantar-se davant de desenes de periodistes i explicar-se sense llegir, sense entrebancar-se i sense quedar-se en blanc.

La CUP Sabadell espera que Artur Mas faci “un pas al costat” per evitar eleccions al març
Font: ACN

 A tots ens pot passar, no cal que repassem els exemples de ministres, presidents i altres mandataris que han fet de les compareixences públiques un exercici del millor humor anglès. Tanmateix, pensem que no pots convertir la ideologia política en l’excusa per fer una “olla barrejada” discursiva que l’únic que genera és desorientació en propis i estranys. Al segle XXI si es vol fer política s’ha de tenir molt present com es comunica, en cas contrari, els objectius, per més legítims que siguin, tenen un abast molt limitat.

La forta presència d’elements persuasius en la política s’ha produït per l’accelerat i sòlit procés d’ocupació de l’espai públic dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, però també la ràdio, la premsa i, darrerament, els nous mitjans de comunicació com la web participativa o Web 2.0. Aquest fet ha generat que les compareixences públiques siguin, principalment, un gran aparador per ‘vendre un producte que té el nom d’un candidat i d’un partit polític.

 

Pressing al periodista

L’assemblea de les CUP de diumenge a Manresa demostra que el pressing no l’aguanta ni el president Artur Mas, ni les CUP, ni cap de les formacions o els actors de la política. L’aguanten els periodistes i reporters de base. Crec que massa sovint el periodista és l’ase de tots els cops i els cupaires diumenge, igual que tots els altres partits de l’arc parlamentari en altres ocasions, van rebre amb una forta xiulada els soferts periodistes que havien aguantat fora del pavelló les deliberacions del partit. Per això els paguen, no? Sí, però com i quan els paguen. El partit que defensa les classes populars no ha de confondre els mitjans de comunicació amb el periodista que cobreix una informació que ha patit, pateix i patirà una crisi estructural que se suma a una altra crisi pitjor, la sectorial.

Els mitjans es troben en plena reestructuració i això afecta sempre al més feble de la cadena. Molts periodistes cobren entre 700 i 900 euros al mes i fan més hores que un rellotge. La xiulada i el menyspreu que molts partits fan als informadors és sabut que van dirigits contra els mitjans que representen, contra alguns propietaris i, sobretot, cap a alguns equips directius. Però els que els aguanten in situ són els informadors que es desplacen als indrets on hi ha la notícia. Pensem-hi!

Foto extreta de la web del diari Regió 7. Autor: Salvador Redó

Per altra part, el pressing també el tindrem durant la campanya de les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat del dia 20 de desembre. I és que novament tornarem a veure com es degrada l’ofici amb els maleïts Blocs Electorals. El periodista que treballa en mitjans públics haurà d’aparcar durant quinze dies la seva professió per convertir-se en una mena d’empaquetador d’informacions conforme a uns resultats de fa quatre anys que tothom sap que no es repetiran. Queda clar que el pressing pot ser a la política o al periodisme, però sempre s’aguanta millor si econòmica, social i professionament tens un coixí que t’aguanta.

La platocràcia i la política pop

El dia 20 de desembre hi ha eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. Els aparells dels partits polítics treballen sense treva i desenvolupen les tècniques informatives més inversemblants per arribar als votants, sobretot, pretenen que els missatges electorals semblin notícia. El seu objectiu màxim és l’ocupació de l’espai mediàtic, a qualsevol preu, és indiferent la temàtica del programa, la qüestió és tenir presència al plató. Participen en programes no informatius com ara talk-shows, espais d’humor, tertúlies, espais culturals, esportius… Tot per un vot. Es fan els desinhibits, es treuen la corbata, es posen texans i un somriure d’orella a orella. Les americanes, la rigidesa facial i els ajustos tornaran. Però ara deixi’m captar vots! Tot plegat és el que Giampietro Mazzoleni va batejar encertadament com la política pop en el seu llibre Politica pop. Da “Porta a Porta” a “L’isola dei famosi”.

EXEMPLES:

 Sánchez a la cuina del Bertín

Imagen1.png

Rajoy de comentarista esportiu a la COPE

 

Iglesias amb l’altre Pablo (Motos)

 

Rivera amb la Campos

albert-rivera-junto-a-maria-teresa-campos-en-que-tiempo-tan-feliz

 

 

La por és el missatge després de 14 anys

Els atemptats del 13 de novembre a París només demostren una cosa: en 14 anys no ha canviat res. El sociòleg Enrique Gil Calvo publicava un llibre l’any 2003 que titulava “El miedo es el mensaje”. Especialment feia referència a la deriva que havia pres el món després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units. Aquests dies observem portades de diaris i informatius de televisió i recordem novament el títol de Gil Calvo i, sobretot, algunes de les frases més punyets del també sociòleg Ulrick Beck i el seu paradigma que anomena la societat del risc. Segons aquest autor la globalització en el seu conjunt deteriora el poder de l’Estat, garant fins ara de la seguretat dels ciutadans residents en el seu territori. De fet, en algunes parts del planeta, l’Estat encara és garantia per a l’educació o la salut, però resulta incapaç de protegir-nos davant de grans desgracies transfrontereres com la SARS, Fukushima o el terrorisme global. La nova Societat del Risc transforma el paper dels militars i les defenses nacionals: “Si fins ara la mirada militar es dirigia als seus iguals, això és, a organitzacions militars d’altres estats i la seva defensa, ara són les amenaces transnacionals de criminals i xarxes subestatals les que desafien als estats del món sencer… “ (Beck, 2003: 28).

Les imatges de les portades que adjuntem a continuació reforcen les sentencies dels sociòlegs esmentats

.

Portada de The Herald (Reino Unido)Portada de La Dépêche du Midi (Francia)

Portada de El País (España)Portada de La Razón (España)

Portada de El Mundo (España)

Vídeos de campanya bons i (no tant) bons

La comunicació política pren tot el sentit els dies de la campanya electoral. Les campanyes són el gran aparador on els “productes”: candidat, partit i missatge, llueixen amb les seves millors gales. En període electoral entren en joc totes les estratègies possibles de persuasió, algunes amb molt d’encert i altres amb ganes de participar i poca cosa més.

Hem fet una tria d’exemples de vídeos difosos tant en mitjans tradicionals com a internet  per explicar algunes propostes de les Eleccions Municipals del 24 de maig. Per descomptat, podeu discrepar  dels adjectius que hem utilitzat.

Millorable

El vídeo del poble d’Oyón, a la Rioja, del PP és millorable en la seva realització, encara que té bones intencions. Segurament han faltat mitjans. Essent un poble de més de tres mil habitants el PP hi podia haver destinar un xic més de diners per ajudar el seu alcaldable.

Accelerat

El vídeo de Guanyem Badalona en Comú és molt correcte però s’hi vol dir tantes coses i han de sortir tantes persones que s’accelera en excés.

Clàssic

Un dels vídeos més clàssics de la campanya és el de C’S. Molt ben realitzat però sense res que sorprengui.

Metafòric

La idea que quan et trenques una cama o tens qualsevol imprevist és un moment difícil personal comparable als temps que estem vivint socialment o econòmicament, el vídeo dóna originalitat a l’aposta de Convergència a Barcelona. 

Documentat

Esquerra Republicana ha fet un exercici interessant amb el seu candidat en proposar unA bio-movieForça amè i ben realitzat. Tanmateix, es podien haver millorat els plans tan estàtics dels testimonis parlant a càmera.

Arriscat

El PSC ha apostat per presentar Jaume Collboni amb l’aigua el coll. Encara que és original, ens sembla una aposta arriscada presentar el candidat sota l’aigua, oi més quan el paral·lelisme amb el seu partit és inevitable.

El dret a decidir en campanya

Aquests dies s’ha editat novament l’estudi de les eleccions al Parlament de 2012. El llibre porta per títol llibre “Del carrer a les urnes: el dret a decidir, en campanya” (Documenta Universitària)  i els editors hem estat l’Arantxa Capdevila (Universitat Rovira i Virgili) i en Carles Pont (Universitat Pompeu Fabra).

2

En el llibre s’analitzen diferents aspectes de la campanya electoral del 2012 al Parlament de Catalunya que tenen com a marc teòric i metodològic la comunicació política i electoral. Es tracta d’un treball que recull els resultats de la recerca duta a terme dins del projecte “Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2012”. En aquest projecte hi han participat diversos professors i investigadors com ara: Francesc Pallarès, Frederic Guerrero; Toni Aira, Lorena Gómez, Josep Gifreu, Sergi Cortiñas, Xavier Ruiz Collantes, Eva Pujadas, Òliver Pérez, Mercè Oliva, Reinald Besalú, Toni Rodon, Marcel Mauri, Braulio Gómez, Laura Cabeza, Ilaria di Bonito, Toni Aira, Tolo Moya, Ferran Sáez, Enric Xicoy, Carlota Moragas, Christopher Tulloch i Felipe Alonso.

L’estudi de la campanya electoral del 2012 al Parlament de Catalunya és fruit d’una línia interdisciplinària de recerca al voltant de les campanyes electorals iniciada pel Grup de recerca UNICA (UPF) amb la col·laboració del Departament de Ciències Polítiques de la mateixa universitat, i la participació d’investigadors d’altres centres de la Universitat Rovira i Virgili, Universitat Ramon Llull, Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Deusto.