Seguretat i nous mitjans

La xarxa està plena d’oportunitats, també en situació d’emergència. Facilitem aquí part de la conferència que de la 6ena Escola d’Estiu de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya el dia 5 de juliol de 2016 al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) on presentem els embrionaris resultats de l’Estudi “Comunicar en situaciones de mergencia. Herramientas 2.0 y nuevos protocolos en la gestion eficiente de la comunicación”, finançat per la Fundación BBVA..Escola Estiu ISPCEscola Estiu ISPC_Página_01

Anuncis

Polítics estrella(ts)

Els nascuts als anys setanta del segle passat demanen pas en l’àmbit de la política. Durant molts anys una generació que anomenen ‘tap’ ha manat amb maneres i mesures que els nouvinguts en diuen “vella política”. Tanmateix, es demostra que a mesura que els de la “nova política” van exercitant-se en l’art d’administrar el bé comú se’ls presenten dilemes, contradiccions i frustracions que semblaven que no existien anteriorment. Hem tingut ocasió de comprovar-ho amb dos fets ben recents: La vaga dels treballadors de TMB i les negociacions per formar govern a Espanya.

En el cas de la vaga que els treballadors de TMB han fet coincidir amb el Mobile World Congress, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha implicat fins el darrer minut en les negociacions amb els treballadors,  pensant-se que el seu lideratge podia fer decantar la balança.  Però, la realpolitik  s’ha imposat. Els lideratges no només poden viure de la dimensió emocional o de l’art de la comunicació, sinó que en la resolució del conflicte, que és essencialment quan la política s’hi juga els torrons, cal que el polític no es contradigui en el relat, en aquest cas  ‘social”.

Font: ACN/ El Periódico

D’altra banda, Albert Rivera (C’s) i  Pablo Iglesias (Podemos) els pot passar, de fet els passa, un fenomen similar, no governen però volen fer-ho aviat. Ambdós, han encarat les negociacions com a autèntics salvadors de la Pàtria. Un i altre tenen massa present com surten als mitjans i massa poc com faran polítiques si arriben a acords amb els de la “vella política”. Gesticulacions, avançament de governs, hiperexposició mediàtica per transmetre el missatge tàctic… Han esdevingut els nous polítics-estrella de la política espanyola.

Aquest concepte, el podem llegir en un article recent i molt interessant fet pels professors de la UPF, Mercè Oliva, Oliver Pérez i Reinald Besalú sobre la celebrificació de la política quan diu:  “l’emergència de polítics-estrella es pot relacionar amb una transformació profunda del concepte de representativitat (…) La cultura de la fama (especialment a partir de l’emergència de la telerrealitat) introdueix la idea que algú que ens representa és algú com nosaltres, que comparteix els nostres gustos, estil de vida i preocupacions”.

Certament, la “nova política” sembla que ens vol demostrar que davant d’un conflicte la manera de resoldre’l passa per un lideratge fort, per un superman o una superwoman que tot ho pot, però la realitat es presenta més complexa. La condició de polític estrella pot fer devenir a més d’un líder en estrellat sinó prenen en consideració que la bona oratòria, el seguiment metòdic d’un relat mediàtic o les prerrogatives ideològico-emocionals no són els únics valors d’un gestor públic. 

.

Televisió i ‘politiqueria’

A la televisió no es parla de polítiques, es veu politiqueria. Els programes de debat se centren en els actors, els pactes o la supervivència d’una o altra formació. Són tertúlies amb membres de partits polítics o bé amb tertulians que representen un partit polític o la seva ideologia. Es troba a faltar un espai, especialment a la televisió pública, on a banda de discussió política hi hagi debat sobre polítiques. Experts en l’àmbit de la sanitat, per exemple, de la cultura, de l’economia, que hi diguin la seva i argumentin, juntament amb els polítics, per furgar més enllà de la dialèctica acusadora entre dreta i esquerra.

Daily Politics

 

Quan parlem de la desafecció de la política també passa per aquí, per no tenir prou present que la política no és només tenir quota de pantalla per omplir espai mediàtic. Cal que els partits concretin millor què faran o què fan per millorar la vida dels habitants d’un territori. Això, agradi o no, ho han fet totes les noves formacions polítiques els primers mesos de sortir a l’esfera pública. Després, un cop engolits per la dinàmica mediàtica i per les declaracions i contradeclaracions partidistes, entren en la roda del que ells anomenen “vella política”. Tot plegat es converteix en un circ mediàtic o, si voleu una paraula més “cool”, en Platocràcia.

Hi ha molts exemples arreu del món de programes sobre polítiques, però encara que sigui reiterat, tornarem a recomanar la BBC i els seus programes Daily Politics o The Politics Show. D’aquí podem aprendre que no guanya el que parla millor o la més guapa o el més atractiu, sinó aquell que argumenta millor. Probablement, també pels debats televisius, el Regne Unit, ens porten anys d’avantatge en qualitat democràtica.

 

 

 

 

Comunicació coral o ‘cupaire’

Comunicar bé no és fàcil. Ho sembla, però no ho és. Fer política, tampoc. La roda de premsa del 3 de gener posterior a la reunió del Consell Polític i el Grup d’Acció Parlamentari de la CUP no va complir ni els mínims de la comunicació, per bé que políticament la decisió és molt respectable. La CUP té persones de molta vàlua per poder parlar davant d’un micròfon. Ahir, amb una bona posada en escena, una bona justificació i molta comunicació, la CUP ho hauria tingut igual de difícil, però no hauria perdut tanta credibilitat pel camí. Per exemple, que parlin quatre persones ja és un error. La comunicació no pot ser tan “coral”. Per què? Perquè han de ser gent que hagin fet un mínim curs d’oratòria, o bé que tinguin aquest do natural per poder plantar-se davant de desenes de periodistes i explicar-se sense llegir, sense entrebancar-se i sense quedar-se en blanc.

La CUP Sabadell espera que Artur Mas faci “un pas al costat” per evitar eleccions al març
Font: ACN

 A tots ens pot passar, no cal que repassem els exemples de ministres, presidents i altres mandataris que han fet de les compareixences públiques un exercici del millor humor anglès. Tanmateix, pensem que no pots convertir la ideologia política en l’excusa per fer una “olla barrejada” discursiva que l’únic que genera és desorientació en propis i estranys. Al segle XXI si es vol fer política s’ha de tenir molt present com es comunica, en cas contrari, els objectius, per més legítims que siguin, tenen un abast molt limitat.

La forta presència d’elements persuasius en la política s’ha produït per l’accelerat i sòlit procés d’ocupació de l’espai públic dels mitjans de comunicació, especialment la televisió, però també la ràdio, la premsa i, darrerament, els nous mitjans de comunicació com la web participativa o Web 2.0. Aquest fet ha generat que les compareixences públiques siguin, principalment, un gran aparador per ‘vendre un producte que té el nom d’un candidat i d’un partit polític.

 

Pressing al periodista

L’assemblea de les CUP de diumenge a Manresa demostra que el pressing no l’aguanta ni el president Artur Mas, ni les CUP, ni cap de les formacions o els actors de la política. L’aguanten els periodistes i reporters de base. Crec que massa sovint el periodista és l’ase de tots els cops i els cupaires diumenge, igual que tots els altres partits de l’arc parlamentari en altres ocasions, van rebre amb una forta xiulada els soferts periodistes que havien aguantat fora del pavelló les deliberacions del partit. Per això els paguen, no? Sí, però com i quan els paguen. El partit que defensa les classes populars no ha de confondre els mitjans de comunicació amb el periodista que cobreix una informació que ha patit, pateix i patirà una crisi estructural que se suma a una altra crisi pitjor, la sectorial.

Els mitjans es troben en plena reestructuració i això afecta sempre al més feble de la cadena. Molts periodistes cobren entre 700 i 900 euros al mes i fan més hores que un rellotge. La xiulada i el menyspreu que molts partits fan als informadors és sabut que van dirigits contra els mitjans que representen, contra alguns propietaris i, sobretot, cap a alguns equips directius. Però els que els aguanten in situ són els informadors que es desplacen als indrets on hi ha la notícia. Pensem-hi!

Foto extreta de la web del diari Regió 7. Autor: Salvador Redó

Per altra part, el pressing també el tindrem durant la campanya de les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat del dia 20 de desembre. I és que novament tornarem a veure com es degrada l’ofici amb els maleïts Blocs Electorals. El periodista que treballa en mitjans públics haurà d’aparcar durant quinze dies la seva professió per convertir-se en una mena d’empaquetador d’informacions conforme a uns resultats de fa quatre anys que tothom sap que no es repetiran. Queda clar que el pressing pot ser a la política o al periodisme, però sempre s’aguanta millor si econòmica, social i professionament tens un coixí que t’aguanta.

La platocràcia i la política pop

El dia 20 de desembre hi ha eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. Els aparells dels partits polítics treballen sense treva i desenvolupen les tècniques informatives més inversemblants per arribar als votants, sobretot, pretenen que els missatges electorals semblin notícia. El seu objectiu màxim és l’ocupació de l’espai mediàtic, a qualsevol preu, és indiferent la temàtica del programa, la qüestió és tenir presència al plató. Participen en programes no informatius com ara talk-shows, espais d’humor, tertúlies, espais culturals, esportius… Tot per un vot. Es fan els desinhibits, es treuen la corbata, es posen texans i un somriure d’orella a orella. Les americanes, la rigidesa facial i els ajustos tornaran. Però ara deixi’m captar vots! Tot plegat és el que Giampietro Mazzoleni va batejar encertadament com la política pop en el seu llibre Politica pop. Da “Porta a Porta” a “L’isola dei famosi”.

EXEMPLES:

 Sánchez a la cuina del Bertín

Imagen1.png

Rajoy de comentarista esportiu a la COPE

 

Iglesias amb l’altre Pablo (Motos)

 

Rivera amb la Campos

albert-rivera-junto-a-maria-teresa-campos-en-que-tiempo-tan-feliz

 

 

La por és el missatge després de 14 anys

Els atemptats del 13 de novembre a París només demostren una cosa: en 14 anys no ha canviat res. El sociòleg Enrique Gil Calvo publicava un llibre l’any 2003 que titulava “El miedo es el mensaje”. Especialment feia referència a la deriva que havia pres el món després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 als Estats Units. Aquests dies observem portades de diaris i informatius de televisió i recordem novament el títol de Gil Calvo i, sobretot, algunes de les frases més punyets del també sociòleg Ulrick Beck i el seu paradigma que anomena la societat del risc. Segons aquest autor la globalització en el seu conjunt deteriora el poder de l’Estat, garant fins ara de la seguretat dels ciutadans residents en el seu territori. De fet, en algunes parts del planeta, l’Estat encara és garantia per a l’educació o la salut, però resulta incapaç de protegir-nos davant de grans desgracies transfrontereres com la SARS, Fukushima o el terrorisme global. La nova Societat del Risc transforma el paper dels militars i les defenses nacionals: “Si fins ara la mirada militar es dirigia als seus iguals, això és, a organitzacions militars d’altres estats i la seva defensa, ara són les amenaces transnacionals de criminals i xarxes subestatals les que desafien als estats del món sencer… “ (Beck, 2003: 28).

Les imatges de les portades que adjuntem a continuació reforcen les sentencies dels sociòlegs esmentats

.

Portada de The Herald (Reino Unido)Portada de La Dépêche du Midi (Francia)

Portada de El País (España)Portada de La Razón (España)

Portada de El Mundo (España)