Els nascuts als anys setanta del segle passat demanen pas en l’àmbit de la política. Durant molts anys una generació que anomenen ‘tap’ ha manat amb maneres i mesures que els nouvinguts en diuen “vella política”. Tanmateix, es demostra que a mesura que els de la “nova política” van exercitant-se en l’art d’administrar el bé comú se’ls presenten dilemes, contradiccions i frustracions que semblaven que no existien anteriorment. Hem tingut ocasió de comprovar-ho amb dos fets ben recents: La vaga dels treballadors de TMB i les negociacions per formar govern a Espanya.
En el cas de la vaga que els treballadors de TMB han fet coincidir amb el Mobile World Congress, l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha implicat fins el darrer minut en les negociacions amb els treballadors, pensant-se que el seu lideratge podia fer decantar la balança. Però, la realpolitik s’ha imposat. Els lideratges no només poden viure de la dimensió emocional o de l’art de la comunicació, sinó que en la resolució del conflicte, que és essencialment quan la política s’hi juga els torrons, cal que el polític no es contradigui en el relat, en aquest cas ‘social”.

D’altra banda, Albert Rivera (C’s) i Pablo Iglesias (Podemos) els pot passar, de fet els passa, un fenomen similar, no governen però volen fer-ho aviat. Ambdós, han encarat les negociacions com a autèntics salvadors de la Pàtria. Un i altre tenen massa present com surten als mitjans i massa poc com faran polítiques si arriben a acords amb els de la “vella política”. Gesticulacions, avançament de governs, hiperexposició mediàtica per transmetre el missatge tàctic… Han esdevingut els nous polítics-estrella de la política espanyola.
Aquest concepte, el podem llegir en un article recent i molt interessant fet pels professors de la UPF, Mercè Oliva, Oliver Pérez i Reinald Besalú sobre la celebrificació de la política quan diu: “l’emergència de polítics-estrella es pot relacionar amb una transformació profunda del concepte de representativitat (…) La cultura de la fama (especialment a partir de l’emergència de la telerrealitat) introdueix la idea que algú que ens representa és algú com nosaltres, que comparteix els nostres gustos, estil de vida i preocupacions”.
Certament, la “nova política” sembla que ens vol demostrar que davant d’un conflicte la manera de resoldre’l passa per un lideratge fort, per un superman o una superwoman que tot ho pot, però la realitat es presenta més complexa. La condició de polític estrella pot fer devenir a més d’un líder en estrellat sinó prenen en consideració que la bona oratòria, el seguiment metòdic d’un relat mediàtic o les prerrogatives ideològico-emocionals no són els únics valors d’un gestor públic.
.