Vídeos de campanya bons i (no tant) bons

La comunicació política pren tot el sentit els dies de la campanya electoral. Les campanyes són el gran aparador on els “productes”: candidat, partit i missatge, llueixen amb les seves millors gales. En període electoral entren en joc totes les estratègies possibles de persuasió, algunes amb molt d’encert i altres amb ganes de participar i poca cosa més.

Hem fet una tria d’exemples de vídeos difosos tant en mitjans tradicionals com a internet  per explicar algunes propostes de les Eleccions Municipals del 24 de maig. Per descomptat, podeu discrepar  dels adjectius que hem utilitzat.

Millorable

El vídeo del poble d’Oyón, a la Rioja, del PP és millorable en la seva realització, encara que té bones intencions. Segurament han faltat mitjans. Essent un poble de més de tres mil habitants el PP hi podia haver destinar un xic més de diners per ajudar el seu alcaldable.

Accelerat

El vídeo de Guanyem Badalona en Comú és molt correcte però s’hi vol dir tantes coses i han de sortir tantes persones que s’accelera en excés.

Clàssic

Un dels vídeos més clàssics de la campanya és el de C’S. Molt ben realitzat però sense res que sorprengui.

Metafòric

La idea que quan et trenques una cama o tens qualsevol imprevist és un moment difícil personal comparable als temps que estem vivint socialment o econòmicament, el vídeo dóna originalitat a l’aposta de Convergència a Barcelona. 

Documentat

Esquerra Republicana ha fet un exercici interessant amb el seu candidat en proposar unA bio-movieForça amè i ben realitzat. Tanmateix, es podien haver millorat els plans tan estàtics dels testimonis parlant a càmera.

Arriscat

El PSC ha apostat per presentar Jaume Collboni amb l’aigua el coll. Encara que és original, ens sembla una aposta arriscada presentar el candidat sota l’aigua, oi més quan el paral·lelisme amb el seu partit és inevitable.

Anuncis

El dret a decidir en campanya

Aquests dies s’ha editat novament l’estudi de les eleccions al Parlament de 2012. El llibre porta per títol llibre “Del carrer a les urnes: el dret a decidir, en campanya” (Documenta Universitària)  i els editors hem estat l’Arantxa Capdevila (Universitat Rovira i Virgili) i en Carles Pont (Universitat Pompeu Fabra).

2

En el llibre s’analitzen diferents aspectes de la campanya electoral del 2012 al Parlament de Catalunya que tenen com a marc teòric i metodològic la comunicació política i electoral. Es tracta d’un treball que recull els resultats de la recerca duta a terme dins del projecte “Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2012”. En aquest projecte hi han participat diversos professors i investigadors com ara: Francesc Pallarès, Frederic Guerrero; Toni Aira, Lorena Gómez, Josep Gifreu, Sergi Cortiñas, Xavier Ruiz Collantes, Eva Pujadas, Òliver Pérez, Mercè Oliva, Reinald Besalú, Toni Rodon, Marcel Mauri, Braulio Gómez, Laura Cabeza, Ilaria di Bonito, Toni Aira, Tolo Moya, Ferran Sáez, Enric Xicoy, Carlota Moragas, Christopher Tulloch i Felipe Alonso.

L’estudi de la campanya electoral del 2012 al Parlament de Catalunya és fruit d’una línia interdisciplinària de recerca al voltant de les campanyes electorals iniciada pel Grup de recerca UNICA (UPF) amb la col·laboració del Departament de Ciències Polítiques de la mateixa universitat, i la participació d’investigadors d’altres centres de la Universitat Rovira i Virgili, Universitat Ramon Llull, Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Deusto.

L’Ebola i la incompetència comunicativa

Les situacions d’aflicció i dolor que es generen en episodis de crisi provoquen una alteració emocional molt ostnesible entre els damnificats. Alhora, comporten en la professió periodística un canvi de les rutines de producció. Aquestes situacions poden generar una tendència dels informadors a presentar les notícies emfasitzant la part més espectacular del succés, amb la possible vulneració de preceptes deontològics bàsics com el respecte cap a la privadesa de les persones damnificades o l’emissió i reiteració d’escenes de dolor i sofriment. Però també i, sobretot, en el cas de l’Ebola tenim una manca de transparència de les administracions, errors de comunicació importants i injustificades escenes de sobreactuació per part dels polítics.

Segur que no cal estendre’ns en com s’ha fet la gestió per part del Govern espanyol i la conselleria de Sanitat de la Comunidad de Madrid. Ni tampoc, com alguns mitjans han aprofitat per transgredir i faltar a qualsevol precepte de respecte i  sentit comú. Tanmateix, pensem que és bo recordar quin són els principals problemes que s’esdevenen quan hi ha una crisi i quines poden ser, al nostre modest entendre, algunes solucions:

 PROBLEMES:

1. La limitació en l’accés dels periodistes a determinades zones: prohibició de l’administració per tal que els periodistes accedeixin a tots els punts de la crisi.

2. L’excés d’atenció mediàtica: la forta competència comporta que les empreses de comunicació i els professionals incorrin en un relaxament del rigor en la difusió d’informacions.

3. La diferenciació entre mitjans: l’administració no sempre dóna una assistència als mitjans de comunicació assegurant un tracte diligent i igualitari.

4. La vulneració reiterada de preceptes deontològics per part dels actors periodístics: els mitjans transgredeixen alguns preceptes deontològics establerts pels organismes de regulació, els col·legis professionals i les associacions de premsa.

5. L’ocultació i la mala gestió de l’administració d’una crisi. Fonamentalment per la manca de portaveus solvents en aquest tipus de situacions.

 Per altra part, amb la voluntat de no només assenyalar allò que es fa malament o que és problemàtic, apuntem aquí deu punts per la millora de la cobertura que els mitjans de comunicació donen a les situacions de risc i crisi:

SOLUCIONS:

1.  Els mitjans de comunicació haurien de dotar-se de protocols d’actuació en situació de crisi tal i com fan altres col·lectius professionals (metges, policia, bombers…)

2. Els periodistes han de contribuir a donar veu als experts i evitar que l’opinió dels entesos sigui difosa a través dels portaveus de l’administració

3. Els professionals de la informació han de ser precisos amb el lèxic i evitar el llenguatge que dramatitza

4.  Els càmeres de televisió i fotògrafs han d’evitar plans curts de persones ferides, patint o moribunds

5.  L’administració és una font més, no la única. Caldria buscar noves fonts expertes en el tema per evitat, sobretot, polititzar la crisi i que s’esdevingui només un continu de declaracions entre partits polítics.

6. Els mitjans de comunicació han de cooperar amb les autoritats, sobretot pel que a la informació institucional que ajudi a alleujar l’emergència.

7. Cal que els periodistes evitin convertir la informació en espectacle (espectacularització) i, en canvi, potenciïn el rigor

8. Els mitjans de comunicació en situacions de crisi han de defugir del periodisme basat en la reiteració de declaracions d’actors institucionals i/o persones damnificades per la cri

9. Una bona tècnica per millorar les relacions entres periodistes i científics seria la introducció d’un traductor científic o emissor secundari, una persona preparada que faci d’enllaç entre el periodista i el científic

10 . Les administracions han de comunicar amb transparència pensant més en la gestió de la crisi que no pas en el profit polític.

Finalment, aquí trobareu algunes referències bibliogràfiques en què abordem el problema de la manca deontológica periodística, els problemes de la comunicació institucional de les crisis o l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit de les emergències.

 Comunicar las emergencias. Actores, protocolos y nuevas tecnologías

Journalistic practice in risk and crisis situations: Significant examples from Spain

Simulating and Dissimulating News: Spanish Media Coverage of the Swine Flu Virus 

New technologies and citizen perception of the communication of emergencies

Comunicación de riesgo y sistemas de información en la Web: cinco modelos

Actores periodísticos y polílticos en momentos de crisis: un estudio de caso

Twitter i eleccions europees

Les Xarxes han estat determinats per a l’èxit de Podemos! Aquesta frase s’ha escoltat darrerament molt sovint. La majoria argumenten que el Web 2.0 els ha permès ésser al mapa electoral. Permeteu que ho dubti. Crec que el 2.0 ha ajudat, però el que realment ha estat transcendent de l’èxit de Podemos són les múltiples variables que sumades s’han trobat en el moment i el lloc oportú. Aquests múltiples factors, al meu entendre, han estat: una creixent desafecció de la política (amb un manca d’alternatives dels partits que representen el centre-esquerra); un líder format en la política i la comunicació de la política, amb dots d’oratòria i un missatge net, clar i oportú pel moment que viu la societat espanyola; la presència televisiva en tertúlies i programes; i, per descomptat,  la presència  a la Xarxa i l’activisme 2.0. L’ordre no necessàriament correspon a la influència dels factors, caldria un estudi empíric per corroborar-ho.

Segons la darrera onada de l’EGM de març de 2014, la televisió té una penetració entre els ciutadans de l’Estat espanyol del 88,3%, i  Internet del 55,6%. Per tant, només amb la presència a la xarxa difícilment el missatge de Podemos hauria arribat als més 1.240.000 que han optat per aquesta formació. El dia 29 de maig el partit té a Twitter 203 mil seguidors, i a Facebook prop de 400 mil.

Al nostre entendre, la presència del líder Pablo Iglesias a la televisió ha estat un factor clau de l’èxit electoral de la formació. De fet, ho reconeixien a El País el dia 27 de maig des del propi partit: “Treballem per experimentar en la comunicació política des del principal espai de socialització política que és la televisió”. Cal afegir-hi poca cosa més, està tot dit.

Per tant, les Xarxes han permès arribar als més convençuts, mobilitzar-los, permetre l’efecte “taca d’olí”, però la televisió continua regnant entre els mèdia, malgrat que les Xarxes Socials cada vegada són més imprescindibles. 

Newsweek i els crancs

Newsweek ha fet com els crancs: anar enrere. Aquest cap de setmana ja tenim al quiosc novament una versió impresa del prestigiós setmanari nord-americà. Han rectificat, que és de savis! Fa un any i un parell de mesos en aquest bloc fèiem el primer post dedicat a aquest setmanari i la seva decisió de no sortir més en paper. Ens preguntàvem si Newsweek marcava el camí; ara ja em vist que no. Com dèiem fa catorze mesos, la transició cap al digital és massa complexa com per fer cas als apocalíptics de la desaparició del paper. És veritat que els suports no impresos sembla que només pugen i els de paper només baixen. És una tendència natural que s’anirà consolidant a mesura que assoleixin la “majoria lectora” els joves nadius digitals. Tanmateix, s’equivoquen els que donen per mort definitivament el paper, ja que hi ha una generació que van aprendre a llegir el diari embrutant-se els dits de tinta.

e_and_Newsweek_Overall_Circulation_Over_Time

El problema no és tant quin és el suport, paper o digital, sinó la pèrdua d’audiència i, en conseqüència, de vendes i suport publicitari. Només cal llegir l’anàlisi que feia el Pew Research (juny 2013) sobre la revista Newsweek per adonar-se que la caiguda dels darrers deu anys en vendes i subscripcions ha estat del 50%. A la seva gran competidora, la revista Time, li ha anat un xic millor, encara que també pateix una baixada important en tots els àmbits. Per tant, el veritable taló d’Aqui·les del periodisme no és el suport en què les audiències escullen llegir, sinó que els mèdia han deixat de tenir vendes perquè a Internet s’ofereix informació, encara que amb una qualitat molt discutible, de forma totalment gratuïta. L’autèntic repte és fer que la informació torni a tenir valor afegit i no sigui vista com una simple “commodity”, com la defineixen els entesos anglosaxons.

Barcelunya

La setmana passada el recomanable bloc Media.cat alertava de l’excés de centralisme als mitjans de comunicació barcelonins. L’exemple que posaven era d’un centenar d’alcaldes i representants del municipalisme que es van reunir a Sant Cugat per fer front comú en defensa de l’autonomia local davant la Llei de reforma de l’administració local. La notícia la destacaven mínimament els grans diaris barcelonins, llevat de El Punt-Avui que li donava més tractament. Per descomptat, els mitjans que més cobertura hi dedicaven eren els més locals com el Cugat.cat.

La informació de Media.cat ens ha recordat que ara farà un any de l’amputació territorial a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). En aquest mateix bloc en vam parlar per denunciar que es tancaven les delegacions de les Terres de l’Ebre, la Catalunya del Nord, el Pallars i els Pirineus (l’Alt Urgell, Andorra i la Cerdanya). Es va fer fora a periodistes autònoms que treballaven per la CCMA. El resultat, ben palpable, és que hi ha territoris dels quals se’n parla menys. Altres, en canvi, hi han enviat professionals de la plantilla de la CCMA i la cobertura és similar, malgrat que aquesta afirmació és perceptiva i, evidentment, no surt de cap estudi empíric. Tanmateix, comptat i debatut, m’agradaria conèixer el suposat estalvi de diners, però bé, aquest és un altre debat.

Imatge

En el post d’ara fa un any explicàvem l’estudi del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), elaborat l’any 2008, sobre el pluralisme territorial de les televisions catalanes. L’informe alertava d’una centralització excessiva de la capitalitat de Barcelona a TV3. Aquest efecte de “capitalitat” també es veia en els tres caps de demarcació provincial: Tarragona, Girona i Lleida.

Tenir una capital que és a la vegada una gran ciutat com Barcelona té avantatges i inconvenients per a un país relativament petit com Catalunya. Un dels grans destorbs mediàtics però, és que massa sovint els mitjans centralitzen en excés la informació i això fa que la resta del país conegui millor què passa al barri de Sant Martí de Barcelona que a la capital de comarca del costat. L’altra pega és que les aproximacions a les  comarques massa sovint es basen en tòpics que no representen del tot la idiosincràcia d’aquell territori.

Les solucions no són fàcils, però hi ha alguns elements que es poden tenir presents també des de les administracions que tenen seu a la capital: El primer és la necessitat de reforçar i encoratjar les iniciatives periodístiques locals que existeixen o que sorgiran; el segon, que els mitjans, sobretot els públics, siguin més rigorosos a l’hora de parlar de Collserola enllà. Per exemple, per què cal parlar sempre del Pirineu de Lleida i del de Girona com si fos un tot?  No és un oxímoron parlar de les muntanyes de Lleida, quan la capital de Ponent es troba enmig d’una de les planúries més grans del país? Els mitjans de comunicació madrilenys parlen de cadascuna de les províncies o de les comunitats autònomes. Doncs, si Catalunya té 41 comarques i Espanya 50 províncies per què no podem parlar de comarques i evitar generalitzacions que, sobretot en els espais meteorològics, confonen més al receptor de la informació que no aproven a la realitat d’aquests territoris? Quan s’afirma que cal proximitat als mitjans barcelonins no només cal fer èmfasi al què i a l’on, sinó sobretot al com es tracta.

El Procés Català i l’Espiral del Silenci

La teoria de l’Espiral del Silenci va ser elaborada per la professora alemanya Elisabeth Nöelle-Neumann, (1916-2010). La teoria fou creada després d’estudiar a Alemanya i als Estats Units diferents procesos electorals, però també un cop exercida la pràctica professional del periodisme. Fa dies que sentim i llegim barbaritats a tomb del Procés Català i el concepte de Neumann. Bona part dels casos diríem allò de: “Ai si Neumann aixequés el cap!”. Sovint s’associa el procés català amb la “mayoría silenciosa” per dir que hi havia més gent a casa que a la Via Catalana, o bé, que la majoria dels catalans viuen immersos en la suposada Espiral del Silenci de Neumann com si hi hagués un “Papus” coercitiu que obligués a tots els catalans a pensar igual a favor del procés i mantenir en silenci a aquells que en són contraris. Expliquem què és l’Espiral del Silenci i així, possiblement,  podrem jutjar millor quin és el veritable esperit de la teoria que va inspirar Neumann i que poc té a veure amb coercions, obligacions o en suposades sotmissions ideològiques.

D’entrada la investigació de Neumann se centra en diversos casos de campanyes electorals en què les enquestes anaven donant uns resultats que es capgiraven poc temps abans de les eleccions, sense que, en principi, hi hagués una explicació clara del per què passava aquest canvi. Pel que semblava, en el transcurs de la campanya electoral, es creava un estat d’opinió dominant que influïa a molts individus i que els feia canviar el sentit del seu vot.  El que motivava el canvi, no era en aparença cap mena de canvi polític ni econòmic, ni cap crisi greu, com va passar l’any 2004 arran dels atemptats de Madrid en què el partit que anava guanyant (PP) va acabar perdent en favor del PSOE.

Imatge

En el seu llibre “L’opinió pública: la nostra pell social” (1995) explica que feu un intent de crear una imatge teòrica de l’opinió pública basada en el control que la societat fa sobre tots els seus membres. Els ciutadans, en opinar i actuar, tendiran a sentir-se com la majoria. No es tracta, en principi, de si aquestes normes són bones o dolentes. És difícil de saber quina relació hi ha entre les respostes en un qüestionari i el que realment opinen els individus i encara més, el que finalment faran. En el cas de la Noëlle Neumann, les relacions que hi van haver entre les enquestes preelectorals i el resultat final van fer que la investigadora alemanya confegís una mena de nocions generals explicatives.

A partir de les idees filosòfiques i sociològiques que provenen d’altres autors com Habermas o Lippman, que té en compte, Neumann elabora una proposta de tipus teòric:

a.- Els individus experimenten una por continuada a l’aïllament.

b.- Aquesta por a l’aïllament fa que els individus intentin d’avaluar sempre el clima d’opinió.

c.- Els resultats d’aquesta avaluació influeixen, sobretot en públic, en l’expressió pública o l’ocultació de les opinions.

El resum d’aquesta explicació condueix a afirmar que l’opinió pública és el resultat de la necessitat que tenen els individus de sentir-se integrats en els seus grups de referència i que aquesta necessitat fa que els ciutadans tinguin una capacitat intuïtiva de copsar quins són els corrents d’opinió majoritaris o els que ho acabaran essent. Precisament, aquest punt és el que contradiu i desmunta bona part dels arguments de la teoria de la “manipulació” que fan servir alguns teòrics, o no tant, a l’hora de mal emmarcar l’Espiral del Silenci en en l’anomenat Procés Català.

Si el clima és majoritari es tracta de l’enfortiment dels corrents d’opinió encara que en temps remots puguin haver partit de posicions minoritàries. Oi més, si el problema és que en un context públic la gent tendeix a expressar les seves opinions, res millor que una urna, perquè en privat, hom pugui expressar-se lliurement sense el suposat pes del clima majoritari.