El Procés Català i l’Espiral del Silenci

Uncategorized

La teoria de l’Espiral del Silenci va ser elaborada per la professora alemanya Elisabeth Nöelle-Neumann, (1916-2010). La teoria fou creada després d’estudiar a Alemanya i als Estats Units diferents procesos electorals, però també un cop exercida la pràctica professional del periodisme. Fa dies que sentim i llegim barbaritats a tomb del Procés Català i el concepte de Neumann. Bona part dels casos diríem allò de: “Ai si Neumann aixequés el cap!”. Sovint s’associa el procés català amb la “mayoría silenciosa” per dir que hi havia més gent a casa que a la Via Catalana, o bé, que la majoria dels catalans viuen immersos en la suposada Espiral del Silenci de Neumann com si hi hagués un “Papus” coercitiu que obligués a tots els catalans a pensar igual a favor del procés i mantenir en silenci a aquells que en són contraris. Expliquem què és l’Espiral del Silenci i així, possiblement,  podrem jutjar millor quin és el veritable esperit de la teoria que va inspirar Neumann i que poc té a veure amb coercions, obligacions o en suposades sotmissions ideològiques.

D’entrada la investigació de Neumann se centra en diversos casos de campanyes electorals en què les enquestes anaven donant uns resultats que es capgiraven poc temps abans de les eleccions, sense que, en principi, hi hagués una explicació clara del per què passava aquest canvi. Pel que semblava, en el transcurs de la campanya electoral, es creava un estat d’opinió dominant que influïa a molts individus i que els feia canviar el sentit del seu vot.  El que motivava el canvi, no era en aparença cap mena de canvi polític ni econòmic, ni cap crisi greu, com va passar l’any 2004 arran dels atemptats de Madrid en què el partit que anava guanyant (PP) va acabar perdent en favor del PSOE.

Imatge

En el seu llibre “L’opinió pública: la nostra pell social” (1995) explica que feu un intent de crear una imatge teòrica de l’opinió pública basada en el control que la societat fa sobre tots els seus membres. Els ciutadans, en opinar i actuar, tendiran a sentir-se com la majoria. No es tracta, en principi, de si aquestes normes són bones o dolentes. És difícil de saber quina relació hi ha entre les respostes en un qüestionari i el que realment opinen els individus i encara més, el que finalment faran. En el cas de la Noëlle Neumann, les relacions que hi van haver entre les enquestes preelectorals i el resultat final van fer que la investigadora alemanya confegís una mena de nocions generals explicatives.

A partir de les idees filosòfiques i sociològiques que provenen d’altres autors com Habermas o Lippman, que té en compte, Neumann elabora una proposta de tipus teòric:

a.- Els individus experimenten una por continuada a l’aïllament.

b.- Aquesta por a l’aïllament fa que els individus intentin d’avaluar sempre el clima d’opinió.

c.- Els resultats d’aquesta avaluació influeixen, sobretot en públic, en l’expressió pública o l’ocultació de les opinions.

El resum d’aquesta explicació condueix a afirmar que l’opinió pública és el resultat de la necessitat que tenen els individus de sentir-se integrats en els seus grups de referència i que aquesta necessitat fa que els ciutadans tinguin una capacitat intuïtiva de copsar quins són els corrents d’opinió majoritaris o els que ho acabaran essent. Precisament, aquest punt és el que contradiu i desmunta bona part dels arguments de la teoria de la “manipulació” que fan servir alguns teòrics, o no tant, a l’hora de mal emmarcar l’Espiral del Silenci en en l’anomenat Procés Català.

Si el clima és majoritari es tracta de l’enfortiment dels corrents d’opinió encara que en temps remots puguin haver partit de posicions minoritàries. Oi més, si el problema és que en un context públic la gent tendeix a expressar les seves opinions, res millor que una urna, perquè en privat, hom pugui expressar-se lliurement sense el suposat pes del clima majoritari.

Anuncis

Comunicar les emergències

Uncategorized

En situacions d’emergències les administracions públiques han afrontar Imprevistos i decisions de gran transcendència. En aquests casos, els actors polítics han de compartir escenari amb els mitjans de comunicació, Una coincidència que gènera desacords en el control de les fonts d’informació, en la negociació del missatge o en el respecte deontològic. Tot això és el que provem d’explicar en el nou llibre que ha publicat Comunicar las emergencias. Actores, protocolos y nuevas tecnologías (UOC, 2013). En aquesta obra, que és una traducció al castellà revisada i actualitzada de l’obra en català: Comunicació i crisi. La gestió pública en episodis d’emergència (UOC, 2009), s’aporten propostes d’utilitat per millorar la informació d’emergències i es descriuen algunes de les experiències internacionals més rellevants. Com a novetat respecte el text anteiror, cal destacar un dels nous capítols dedicat a la Web 2.0 en situacions d’emergència.En síntesi, una obra que pot ser d’utilitat per a professionals i acadèmics interessats en les bones pràctiques de la política informativa en casos d’emergències.

Comunicar las emergencias

El periodisme a la Universitat

Uncategorized

Som en temps en què l’excés d’opinió ha bandejat el coneixement. No hi ha àmbit millor per afirmar-ho que en el del periodisme. Ho diem perquè ens hem fixat en com s’ha opinat a tomb de si cal o no anar a la Universitat per estudiar periodisme. Uns diuen que no cal, altres, més conciliadors però igualment crítics, apunten que a les facultats no s’ensenya el que necessiten les redaccions. I uns tercers, s’atreveixen dient que és inadmissible que no hi hagi, per exemple, una assignatura d’autoocupació per a futurs periodistes. El que ens deixa més perplexos, tanmateix, és que aquestes crítiques arriben de la pròpia professió. Totes són legítimes, però potser cal matisar alguns apriorismes.

La necessitat de passar per la Universitat per ser periodista ens portaria a un ampli debat que va més enllà de la professió i de les universitats. Per exemple, caldria, o no, la col·legiació obligatòria? Moltes professions que emanen també de les Ciències Socials tenen la col·legiació per llei i en el cas dels informadors és optatiu.

SITIO-PERIODISMO

L’altre argument en contra dels que deslegitimen els estudis és que no s’ensenya el què cal. Des dels anys 70 i 80 del segle passat les universitats no han parat d’adaptar-se a nous perfils professionals. Han millorat en recerca, han implementat els sistemes pedagògics més avançats i s’han internacionalitzat.  Aquests canvis significatius ja  desitjaríem que s’haguessin produït en molts altres àmbits. Encara més, no devem estar tan equivocats si aquells estats en els que ens emmirallem tant: països anglosaxons i nord d’Europa, compten amb estudis de periodisme de primer nivell. Per cert, també els consideren ensenyament superior imprescindible.

La segona crítica diu que no s’ensenya el que es precisa a les redaccions dels mitjans de comunicació. Només cal mirar els plans d’estudis de les universitats i veure com han adaptat els currículums acadèmics a la professió, amb assignatures d’autocupació incloses (ara sembla que emprendre és la solució a tots els mals). Igualment, cal dir que molts dels plans docents han estat elaborats conjuntament amb professors que són alhora professionals del periodisme en els mitjans més seguits i legitimats del país. Tanmateix, quan es demana més celeritat en els canvi dels plans d’estudi, seria bo que es conegui que les pròpies universitats voldrien adaptar-los amb diligència i rigor a les noves realitats, sobretot del mercat laboral, però resulta que avui per validar o aprovar nous plans docents les facultats estan enfaixades per un marc normatiu que dificulta i frena els canvis en les titulacions oficials. Aquestes traves es donen particularment en relació als continguts considerats com a formació bàsica per part de les agències encarregades de supervisar els plans docents, com ja s’apunta a l’informe de la Mesa Sectorial de la Comunicació fet públic aquest mes de maig.

Finalment, no ens podem d’estar de dir que massa sovint s’esgrimeix l’apriorisme del nombre de titulats en periodisme que surten cada any de les facultats. Compte! El curs 2012-13 tota l’oferta formativa exclusivament en Periodisme de les Universitats Públiques catalanes i la Uvic va ser de 525 places ofertades. Aquestes dades són de les persones que van poder entrar a estudiar la carrera, no de les persones que finalment obtindran el títol. Les notes de tall eren molt elevades, això vol dir que hi havia molts joves disposats a fer periodisme, gairebé un miler, i una mica més de la meitat de places per cursar els estudis. És a dir, que per cada plaça pública ofertada hi havia gairebé dues persones que la demanaven. És cert que l’oferta de places ha de tenir certa coherència amb la demanda professional, però no és menys veritat que tampoc podem trencar les expectatives i voluntats dels nostres joves mentre la demanda sigui molt superior a l’oferta de places públiques.

Com que el nombre de 525 places públiques pot semblar poc a unes persones i molt a unes altres, a tall comparatiu, direm que l’any passat es van oferir 1660 places d’estudis de Dret; 1080 places d’Història i d’Història de l’Art; 950 de Filologies i Estudis literaris; o més de 800 d’Arquitectura Tècnica i Superior i Ciències de l’Edificació. La crisi ens obliga a repensar molts àmbits professionals. Fem-ho! Ara bé, deixem els apriorismes al calaix.

Periodistes tangibles

Comunicació i Política, Periodisme i Comunicació

Els hotels on segurament hom s’hi troba més bé són aquells en què el propietari surt del despatx i te’l trobes a la recepció o fent un cafè al bar. Són establiments on el pots interpel·lar per demanar-li solució a un problema o felicitar-lo per la bona acollida. A la política els ciutadans també demanen gent que surti del despatx. Els polítics es fan mediàticament molt visibles, però no es fan tangibles. Els ciutadans els albiren cada vegada de més lluny; són inaccessibles. Aquesta percepció és provocada per l’alta mediatització i l’escenificació exagerada gràcies a les arts del màrqueting polític. Tanmateix, aquest no és un mal exclusiu de la política. Si ens hi fixem bé en el periodisme passa quelcom similar. De fet, sembla que el periodisme ha emulat la política i darrerament està en el mateix cercle pervers: és visible, però inaccessible

120205475

Els periodistes viuen enclaustrats entre les parets de les redaccions i de les sales on es fan les rodes de premsa dels governs. No és per voluntat dels periodistes, sinó dels empresaris de la comunicació que pensen que s’estalviaran uns calerons si tenen els seus redactors pendents d’una pantalla on arriben les informacions de les agències de notícies, dels gabinets de comunicació o de Twitter i altres xarxes socials. Sortir de la redacció val diners i, probablement, és aquesta la causa de molts dels desperfectes soferts per la professió els darrers anys. És un moment difícil per al periodisme, però estic convençut que retornant al carrer i donant menys dades i més testimonis reals recuperarem part de la legitimitat perduda. 

Informar amb responsabilitat d’una crisi

Uncategorized

La setmana que estem acabant, malauradament, hem vist com les desgràcies es multiplicaven als Estats Units. A l’atemptat de Boston s’hi ha sumat l’explosió d’un complex químic a Texas. La gestió de la informació en aquest tipus d’episodis genera un fort conflicte entre actors: mitjans de comunicació i responsables informatius de les administracions. Aquí plantegem alguns dels aspectes més espinosos que ja vam plantejar a la tesi doctoral com a aportacions de millora en la una cobertura informativa de crisis.

1) Requeriment d’informació

2) Llenguatge

3) Imatges

4) Dades sobre víctimes

Imatge

En el requeriment de la informació (1), les autoritats han d’assumir l’assistència als mitjans amb un tracte d’igualtat, però també un tracte diligent per evitar els conflictes d’interessos entre mitjans. En l’ús del llenguatge (2), les autoritats han de defugir de l’ambigüitat. Els equips de socors han de facilitar la interpretació de les dades, els indrets i els temes tècnics de la desgràcia i han de permetre que el periodista tingui informació detallada sobre el nom i l’indret exacte d’un succés o el nom i composició del líquid en un vessament químic, per posar un exemple.

Els professionals de la informació han d’evitar el sensacionalisme i l’espectacularització i la conjectura sobre el succés. Cal vigilar el lèxic i refusar les frases fetes i els adjectius que dramatitzin. Evitar l’excés i l’espectacularització de la informació, sobretot els periodistes gràfics, en les imatges (3) que es difonen. Els professionals han de vigilar en la utilització del zoom. Han d’evitar efectes i recursos que facin espectacular un succés i defugir de plans curts de persones ferides o moribunds. 

Un dels altres temes especialment importants en la cobertura de catàstrofes són les dades sobre víctimes (4). Les autoritats han de facilitar als periodistes les dades tan bon punt les tenen i han de difondre el nombre de víctimes amb la màxima celeritat possible, d’acord amb les circumstàncies. L’ús de testimonis, fonts i entrevistes sovint genera tibantors. Es proposa que les autoritats, sobretot els polítics, evitin la sobreactuació i la temptació de ser els protagonistes públics del succés.

Massa sovint, la teoria va per un cantó i la pràctica per un altre. Pot semblar, fins i tot, d’una certa ingenuïtat plantejar-los, però si tenim en compte algunes d’aquestes recomanacions la informació sobre tragèdies serà més responsable, més ètica i més eficient per als ciutadans.

Orient es posiciona mediàticament al món

Uncategorized

Mentre a Occident els mitjans de comunicació passen per un mal moment econòmic, amb acomiadaments i grans problemes per mantenir estructura i generar ingressos, als països emergents no paren de créixer. Fa uns mesos coneixíem que l’agència de notícies oficial xinesa Xinhua obria delegació al bell mig de Nova York. Avui Xinhua ja té més de cent oficines arreu del món i prop de deu mil treballadors. Semblantment, cal destacar l’embranzida de la televisió Al Jazeera en anglès i el desplegament de corresponsalies de la cadena a tot Occident. Els darrers anys, la televisió de Qatar ha cobert gran part del planeta i ha ofert una nova mirada dels conflictes del Pròxim Orient.

Hispan tv

Altres exemples a tenir en compte són tots els canals de televisió que emeten en castellà com Hispan TV. Aquest és un canal iranià que segons la seva fundació pretén “treballar sota el ferri compromís com a mitjà de comunicació per fomentar l’acostament entre els pobles d’Iran, d’Hispanoamerica i els de Pròxim Orient. Considerant, a més, la necessitat de crear una major proximitat entre tots els pobles d’Amèrica Llatina”. Els mitjans de comunicació dels països que s’han denominat emergents s’escampen arreu. Aquest és un indici de que social, política i econòmicament Occident inicia una decadència? El temps ho dirà. El que sí és cert és que al segle XXI un bon posicionament mediàtic dóna molts avantatges. I no només els occidentals ho han vist. El món canvia de mans?

Cuidar la dieta informativa

Uncategorized

Un dia d’aquesta setmana vaig estar amb un grup de joves de Batxillerat i em van preguntar com s’havien d’informar i on. La pregunta em va despertar sentiments contradictoris, però calia arriscar-se. Només vaig donar un suggeriment: Que fessin un consum racional dels mitjans de comunicació, però sobretot de les xarxes socials. Els ho vaig exemplificar amb la dieta alimentària, la que recomanen els especialistes en nutrició, sense detalls. Hi he reflexionat un xic i us faig una proposta, que evidentment podeu considerar una boutade, com en diuen en francès.

Situats en un temps en què l’excés d’informació ens pot tornar “obesos informacionals”, proposem el què pot ser una dieta més o menys equilibrada, sempre en funció de la composició de cada persona. La proposta és per a tota una jornada i per a un ciutadà ‘saludable’:

  1. Ús freqüent: 1 o 2 diaris (un si pot ser internacional); 2 hores de ràdio; 1 o 2 informatius de televisió.

  2. Ús moderat: Twitter (5 connexions màxim. No més de mitja hora/dia). Tertúlies radiofòniques o televisives (màxim mitja hora/dia). Visiteu webs informatives (diaris, confidencials, televisions o ràdios..) no  més de 5 vegades/dia. 

  3. Ús esporàdic: Diaris sensacionalistes amb forta barreja d’opinió i informació. Facebook (2 connexions diàries. No més de mitja hora diària).

  4. Ús restringit: Programes d’infotamient a la televisió (que barregen informació i entreteniment).

 Aquesta dieta pot ser modificada convenientment. Ara bé, si la seguiu us permetrà mantenir la salut, sobretot la mental, a ratlla. Qualsevol alteració que en feu haureu de tenir en compte els greixos, sobretot d’aquells mitjans de comunicació que hom considera més difícils de pair. Consumir aliments de quilòmetre 0 o proximitat us farà mantenir més sans. L’exercici diari, per descomptat, és bo. En aquest cas, un bon exercici és fer una mirada a què diuen més enllà de les estrictes fronteres de l’Estat. Ja sé que és una contradicció, perquè em dit que era recomanable el consum d’aliments de proximitat, però considereu que barrejar dietes informatives us ajudarà a prendre perspectiva i eliminar colesterol i mantenir el cor a ratlla.